Selecciona Edició
Connecta’t

Care Santos: “Aquest país té alguns perdons pendents”

L'escriptora obté amb 'Media vida' el 73è Premi Nadal

Care Santos aquest dissabte a Barcelona.
Care Santos aquest dissabte a Barcelona.

No fa gaire, Care Santos (Mataró, 1970) va treure la pols a la seva màquina d'escriure vella i la va mostrar als seus fills preadolescents, que van contrastar teclats amb els d'avui, van posar paper al carro… L'episodi domèstic diu molt de l'escriptora catalana: d'una banda hi ha la seva pulsió per l'escriptura, que va començar amb vuit anys, i, per una altra, la petjada del passat, un dels fils que cus la seva ja notable producció literària i que també aflora a Media vida, la novel·la amb la qual la darrera nit de Reis va obtenir el 73è Premi Nadal, convocat per Destino. “Som inexorablement fruit de les coses que ens han passat i de la gent que, potser sense recordar-la, s'ha creuat en el nostre camí; i això m'interessa com a persona però també com a ciutadana, em preocupa que els meus fills entenguin el món”.

D'aquesta inquietud cívica potser ve la reflexió sobre el perdó, veritable eix de la novel·la, que apareixerà (català i castellà) a principis de febrer. El perdó sobre un episodi fosc que viuen cinc nenes en un internat de monges a l'Espanya dels 50 i que surt a la llum en un sopar de retrobament 30 anys després. Aquesta vegada, la gènesi no recau en una de les històries que li explicava la seva àvia Teresa els diumenges de petita sinó “en l'experiència d'un sopar que vaig fer a casa amb companyes de Primària i un préstec de la memòria de la meva mare, amb aquests internats amb les nenes pobres fent gairebé de criades de les riques, i aquesta educació castradora, encara que sense història truculenta”. Com a argamassa, la lectura d'un aforisme de La lectura com a pregària, del filòsof Joan-Carles Mèlich: “Només es pot perdonar l'imperdonable”. “És un tema que m'inquieta: demanar perdó avui està de moda, però és un perdó només de cara a la galeria; estem més preocupats pel gest que pel significat; la sinceritat en el perdó d'avui és zero; és alguna cosa que no es pot delegar i es fa, i si és sobre alguna cosa que té reparació és absurd demanar-ne, més val arreglar-ho”, sosté.

En aquests temps de la postveritat aquest gest encara queda més en dubte, per Santos: “En ignorar-se els fets com a tals, com que les coses en el fons no passen, això ens exonera de la incomoditat de demanar perdó”. El perdó, l'oblit i la culpa, coordenades de Media vida, són encara més ignotes a Espanya: “Aquest país té uns quants perdons pendents, encara que ja no quedin les víctimes; especialment l'Església, que durant la Guerra Civil es va posar de part dels dolents”, diu citant una de les seves protagonistes. Santos és especialment dura amb “una part d'aquesta església, aquest clergat invisible… Sóc apòstata des de fa 10 anys, des de les protestes pels matrimonis homosexuals”.

La novel·la transcorre durant el sopar, que té lloc el 29 de juliol del 1981, quan es va aprovar la Llei del Divorci, que va tornar a enfrontar les dues Espanyes. “És un ancoratge històric per a les protagonistes, amb les quals vull homenatjar les dones nascudes als anys 30, mai valorades: van evolucionar molt a contracorrent d'allò que els van ensenyar”. Malgrat tenir fama d'això, aquesta és la primera vegada que construeix, admet, una novel·la femenina: “Els homes són una anècdota aquí, però un lector de debò hi veurà, independentment d'això, humor i autocrítica, tampoc sóc de les que suporten les novel·letes dolces, i l'autocomplaença de sexe: som també molt insuportables i cert feminisme s'equivoca en com tracta els homes, ha fet molt mal a la causa”, admet sense miraments.

Santos va gargotejar els seus primers textos quan tenia vuit anys i amb 25 ja publicava (Cuentos cítricos). Avui té més d'una trentena de llibres, bastants al Grup Planeta, que en una estratègia endogàmica usual ja l'havia catapultat amb el premi Ramon Llull el 2014 per Desig de xocolata i publicat el seu últim llibre, Diamant blau, a la mateixa Destino (2015). “La literatura és per a mi salvació: de petita em va rescatar d'un avorriment galàctic i va ser la meva finestra a un món paral·lel que m'agradava més que el meu; crear-ne específicament un a mida era un pas natural”, diu aquesta fan de la narrativa del XIX, amb Turguénev al capdavant (“era una literatura pensada per seduir, sense l'abstracció de l'autoficció d'avui”).

En l'extensa producció de l'autora d'Habitacions tancades (2011, recentment adaptada a la televisió), hi ha dues minúscules obres de poesia. “Són òpera prima i poesia completa alhora perquè no en faré més: no sóc prou bona; escric versos gairebé cada dia, quan l'ànima em desborda; és el més a prop que estic, com a escriptora, d'aquesta noia de 16 anys que vaig ser; en les novel·les quedes més camuflada pel muntatge”. Una tercera part dels seus ara ja 12 premis prové del camp de la narrativa juvenil. Fins quan podrà connectar amb aquests lectors? “Són un termòmetre real de la teva capacitat de seguir seduint amb la literatura, és com anar al gimnàs de l'ofici; el dia que els perdi em preocuparé com a escriptora”.

MÉS INFORMACIÓ