Selecciona Edició
Connecta’t

“Barcelona s’explica sempre des de l’òptica burgesa”

Theros, guanyador del Pla, considera que el segle XIX a la ciutat donaria per a una sèrie, amb el seu personatge Llàtzer Llampades com a protagonista

El cronista i poeta Xavier Theros.
El cronista i poeta Xavier Theros.

L'antropòleg, poeta i cronista d'EL PAÍS Xavier Theros (Barcelona, 1963) es va presentar a la gala del 49è premi Josep Pla amb una corbata del seu admirat periodista i cronista Josep Maria Huertas Claveria. Diu que li porta sort: va guanyar el premi que porta el seu nom amb La Sisena Flota a Barcelona (2010) i la nit del divendres, el guardó amb la seva primera novel·la, La fada negra, història detectivesca sobre uns crims infantils durant l'encara poc estudiada revolta (meitat violència social, meitat aixecament contra el centralisme borbònic), batejada com la Jamància a la Barcelona del 1843. “Intento, com ell, explicar als barcelonins la seva història sense escatimar-los els clarobscurs”.

Pregunta. Per què ha saltat a la ficció?

Resposta. Estava cansat de tanta realitat real i em rondava des de fa anys la figura d'un capità marí que es fa policia per atzar després de naufragar... Lord Jim? No, la meva única gran referència literària és l'obra de Joan Amades, plena de crims i morts inexplicables i desaparicions de persones que el folklorista va recollir d'aquesta Barcelona fosca i bruta del XIX, històries que corrien entre la gent, perquè la premsa, llavors només era política i d'avisos, i tampoc ho recollia...

P. Com s'explica un buit així sobre la Jamància en una Barcelona tan estudiada i escrita?

R. És difícil d'entendre, però del 1833 al 1875 en sabem poca cosa, malgrat que tenim les guerres carlistes, l'emergència del moviment obrer i la creació del primer sindicat de treballadors el 1840, les Bullangues, la revolta de les Quintes... És la societat que eclosiona amb la revolució industrial...

P. Amb la Jamància, qui enganya Barcelona: Madrid o la mateixa dreta?

R. Madrid té poca importància aquí. Barcelona tenia ja fama de rebel: en només 8 anys viu 10 bullangues; per això els militars la bombardegen tant. La revolta de Prim i Milans del Bosch contra la regència d'Espartero s'atura perquè es promet a Barcelona que tindrà junta Central i podrà decidir en la propera Constitució... i després es pacta amb els moderats a l'exili; la percepció dels barcelonins, llavors, és que Prim els ha traït.

P. Però la memòria popular recorda més Espartero, que només va bombardejar la ciutat uns 15 dies, que Prim, que juntament amb uns altres ho va fer durant tres mesos... Prim és una vaca sagrada?

R. Amb Prim ningú s'acaba de ficar perquè és un heroi amb clarobscurs: és evident que és comandant en cap de la Ciutadella quan es dóna l'ordre de bombardejar la ciutat; a Puerto Rico va sotmetre una rebel·lió d'esclaus i en 1870 sufoca també Gràcia amb la Revolta de les Quintes i va molt a la seva: acabarà com a general i comte de Reus... També és qui afavoreix l'enderrocament de les muralles que ofeguen la ciutat i li regala la Ciutadella, defensa als catalans a Madrid i acaba amb els Borbons portant a Amadeu I de Savoia... Espartero no era català... La memòria popular sol quedar-se amb el menys complex.

P. La manca de memòria barcelonina sobre La Jamància té lectura sociopolítica?

R. És evident que la ciutat s'ha explicat sempre des de l'òptica de la burgesia: la història del XIX de Barcelona es concentra entre 1870 i 1890, i és un relat burgès: ciutat cosmopolita, la gran urbs mercantil, la de les grans exposicions i bancs... El relat de la resta del segle no ho ha fet ningú. Puc entendre que la historiografia catalanista o marxista no hagi dit res de La Jamància, però l'anarquista també l'ha ignorat quan tenen clars punts en comú: fins i tot els colors que van usar el 1843 eren el vermell i el negre; la Jamància va arribar abans que els primers bakuninistas, la seva música sonava similar...

P. O sigui, que la política de recuperació de memòria històrica i popular de l'Ajuntament d'Ada Colau no va desencaminada?

R. És evident que hi ha hagut una sobrerrepresentació d'un determinat sector social; Prim mateix ho està: té rambla, carrer, plaça, escultura...

P. Hi ha un filó per explotar en la Barcelona del XIX?

R. Totalment. Exemples? La ciutat napoleònica, el Trienni liberal o l'episodi que és l'única ciutat que en 1820, amb una revolta popular, acaba amb la Inquisició, que estava en l'avui Museu Marés: van tirar tots els papers per la finestra i els van cremar... Per això em plantejo que el meu protagonista, Llàtzer Llampades, es passegi pels carrers d'aquest segle a partir d'una sèrie, que podria arrencar en 1853 amb La Guerra dels Matiners: pur western... a Ripoll.

P. Entre 1940 i 1975, Barcelona serveix de succedani per parlar de Catalunya i això explicava la seva eclosió. I la d'ara?

R. Crec que els barcelonins volen que se'ls expliqui la història real de la ciutat; és una qüestió de necessitat identitària dels propis ciutadans, en els últims anys molt carregats de guies per a turistes i no tant per a l'autòcton. També podria anar lligat a l'eclosió de la indústria de l'oci.

P. Què diran els historiadors de la Barcelona actual?

R. Ningú ens l'està explicant, però alguna cosa passa: es dóna una imatge de ciutat oberta, però cada vegada hi ha més veïns descontents amb la seva ciutat i el turisme... Però el que diguin vindrà per Internet: potser hi haurà menys rigor però tothom aporta fotos, arxius, episodis, anècdotes... La crònica de Barcelona comença també a passar per la Xarxa.