Com saber el que ha passat
Un dels escenaris que es consideren amb més probabilitats per al 2017 té format d’eleccions autonòmiques anticipades amb prioritat respecte al referèndum sobre la secessió
Escenaris antitètics anuncien un 2017 que serà decisiu pel que s’ha anat virtualitzant com a “procés” i que ara mateix se centra en la celebració d’un referèndum que uns dies –segons el mateix president de la Generalitat– és de “o sí o sí”, o bé pactat, amb la meitat més un dels vots com a aval o bé en el reconeixement que no existeix una majoria prou àmplia per plantejar la gran pregunta. L’any s’inicia amb un desplegament aparatós d’antipolítica. L’antipolítica és la negació de la societat civil, una cosa de la qual tant es parla a Catalunya i que, no obstant això, camina molt diluït, desconcertat, sense lideratges. Amb la temptació de negar la política s’acaba desestimant l’ordre legal que és el sine qua non de la democràcia. Sense una política adulta, sembla com si en definitiva la tesi d’un referèndum per a la secessió fos una nova ocasió per a dues o tres selfies més, o per a –com s’ha vist– una carta als Reis d’Orient.
Un dels aspectes més puerils de tota la ideologia del procés secessionista haurà estat –de manera casual o deliberada– l’absurda presumpció de preservar Catalunya del que està passant en un món de sinergies i disfuncions. És com si amb el somni catalano-cèntric, d’altra banda, res nou en la història política de Catalunya, fos possible descontaminar-se de Trump, Alep, els mercats de deute, la intel·ligència artificial, el nou paisatge polític espanyol o l’incipient declivi de la cuina d’autor. És com un envasament al buit: concentrem-nos a anar-nos-en d’Espanya i solucionarem tots els problemes que ens lliguen al món real. En aquest món real en el qual els imponderables superen tota previsió racional, el secessionisme català ha decidit jugar-s’ho tot al “si o sí”, o això diu, almenys. Ni el referèndum escocès ni la complexitat del Brexit sembla que serveixin, no ja de lliçó, sinó d’element comparatiu. Potser és que es dona per fet que la ruptura amb Espanya mantindrà Catalunya al marge dels conflictes del nostre temps quan, en realitat, tal ruptura pot incrementar els riscos que genera situar-se a la intempèrie, sense un sistema legal consistent, amb perill d’inseguretat jurídica, sense un marc de garanties raonables per a la inversió, amb descohesió civil. Aquí és on s’està produint una esquerda profunda perquè mentre la política secessionista viu en un núvol, la societat catalana – l’emprenedora, les classes mitjanes, l’autònom– viu al dia les dinàmiques que són el xoc del present.
Si a tot arreu fan falta líders assenyats per a temps vertiginosos, la impressió és que el secessionisme no està en mans de la sensatesa sinó de la improvisació, més proper a l’il·lusionisme retòric que a la política de realitats. En fi, més propens a la il·legalitat que a les responsabilitats del bé comú i de l’estat de dret en una societat pluralista. Algun dia potser aconseguirem explicar-nos com la societat catalana ha arribat a aquest atzucac. Ara, el 2017 pot significar una erosió d’efectes molt duradors. L’hiperactivisme independentista s’autolesiona amb els seus extrems caricaturescos. Com va dir Michael Oakeshott: intentar fer una cosa que sigui inherentment impossible sempre és una obstinació que corromp.
Actualment, un dels escenaris que es consideren amb més probabilitats per al 2017 té format d’eleccions autonòmiques anticipades – una més– amb prioritat respecte al referèndum sobre la secessió. Mentre Carles Puigdemont, en mans de la CUP, practica un tacticisme estràbic, l’ERC d’Oriol Junqueras s’ha assegut a la porta de casa per veure passar el cadàver de Convergència. El 2017 seguirà la demagògia de fractura. Caldrà veure quins elements barreja el Govern de Mariano Rajoy per articular un llenguatge de cohesió entre Catalunya i el conjunt d’Espanya. Segons els càlculs demoscòpics, unes eleccions anticipades desemboquen en un nou tripartit, amb ERC al capdavant. Què farà el nou partit d’Ada Colau? Encara que estigui intentant abastar-ho tot, les seves claus no són identitàries sinó socials. En poc temps tindrem robots humanoides a l’ascensor de casa. Poc té a veure el clixé d’una Espanya depredadora que roba a Catalunya amb la crisi europea o el bitcoin. Trigarem menys a saber el que passarà que a entendre el que ha passat.
Valentí Puig és escriptor.
