Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’imperi de la llei

Negar-se a reconèixer les aspiracions d’una part de la població i transferir el problema als tribunals és una claudicació de la política

Un jutge fulleja documents.
Un jutge fulleja documents.

Pocs discuteixen que a la vida en societat no tot està permès –entre altres coses perquè el límit de la llibertat de cadascú està en la dels altres– i que cal delimitar l’espai del que es pot fer. En democràcia, el terreny de joc el defineix una llei que ha de ser compartida i assumida per tots com a marc de convivència. Però la llei no és anterior a la societat, és fruit d’aquesta. I per tant ha d’estar al seu servei, no pot convertir-se en arma llancívola dels uns contra els altres i la seva virtut està en la capacitat d’ampliar l’espai del possible. La qualitat de la democràcia consisteix en el fet que la funció repressora no s’imposi a la funció integradora. I per això és important distingir entre política i legalitat, entre altres coses perquè és en la política que es fonamenta la legitimitat de les normes compartides.

Atès que sense límits no hi ha societat, on falla la llei, on l’Estat no arriba, immediatament apareixen altres formes de dominació, com veiem en estats fallits sotmesos a les regles de la màfia o del narcotràfic. D’aquí, la importància d’un estat de dret digne d’aquest nom. Però, al seu torn, la sacralització de la legalitat la converteix en un horitzó absolut –que dona lloc a expressions amenaçadores com l’imperi de la llei– que res té a veure amb la cultura democràtica. Hi ha algunes actituds molt esteses que tenen a veure amb això.

La primera és el que, utilitzant una vella expressió de Louis Althusser, podríem anomenar la filosofia espontània dels juristes. Tots tendim a encunyar una visió del món a partir dels nostres coneixements i de les nostres inclinacions i és evident que cadascuna de les disciplines del saber genera el seu estil i els seus prejudicis propis. Sovint en els juristes s’aprecia una tendència a confondre la llei amb la realitat. I, no obstant això, és innegable que la pròpia llei es configura a partir de les tensions entre ella i la societat i és evident que hi ha una dinàmica entre l’interior i l’exterior de la llei, entre el dins i el fora, que és molt determinant de l’evolució de la societat. Al cap i a la fi el procés emancipatori (apropar-nos a una societat en què cadascú sigui capaç de pensar i decidir per si mateix) consisteix en successives ampliacions de l’espai del possible, dels drets i capacitats de les persones, és a dir, de la conversió del prohibit en permès. La legalitat és un marc de convivència, mai pot ser una fortalesa.

La segona actitud, pròpia de temps en què l’economia campa amb escàs respecte per la política, és la que pretén confondre llei i moral. Tot allò que és legal és moral. Un discurs avantatgista que pretén excloure els conflictes morals de l’espai públic, per tancar-los en l’àmbit del privat. Hi ha molts comportaments immorals que són legals, com hi ha comportaments morals que són il·legals. Certes formes d’explotació laboral, per exemple, poden ser legals, però no per això deixen de ser immorals i el mateix podríem dir dels salaris astronòmics que desafien tot sentit de l’equitat i de la mesura. I al seu torn hi ha comportaments de gran valor moral, com per exemple assistir i ajudar refugiats, que poden ser il·legals per les normes restrictives dels governs.

En fi, la tercera figura formaria part de les tendències espontànies de la pràctica política. Emparar-se en la llei és, sovint, una coartada per eludir responsabilitats en qüestions polítiques de maneig molt complicat. El recurs permanent als tribunals davant el sobiranisme català és un exemple d’això. Negar-se a reconèixer les aspiracions d’una part molt significativa d’una població simplement perquè la llei no les empara i transferir el problema als tribunals és una claudicació de la política. Posar la llei com a barrera, per davant de qualsevol forma de reconeixement i negociació és negar a la democràcia una de les virtuts que l’hauria de diferenciar dels règims autoritaris: la flexibilitat per fer evolucionar la legalitat en funció de les demandes socials pacífiques i respectuoses amb els drets bàsics.