Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Legalitat i legitimitat

Tot el recorregut del ‘cas Coma’ fins ara supura aquest franquisme trivial, quotidià, que segueix amarant tantes institucions espanyoles

Recopilem les dades fonamentals del cas, perquè pot ser que, distrets per les festes que avui conclouen, alguns lectors n’hagin perdut el fil

Resulta que, fa una mica més d’un any i en el curs d’un debat en el ple de l’Ajuntament de Vic, el regidor per la CUP Joan Coma Roura va fer una intervenció defensant el dret democràtic a la desobediència contra lleis o sentències que es considerin injustes; i, a propòsit del procés independentista català i del marc jurídic espanyol, va apel·lar a l’expressió col·loquial segons la qual “no es poden fer truites sense trencar els ous”. No hi va haver cap ofensa per a ningú, cap amenaça violenta, cap sortida de to. De fet, ni tan sols va ser una intervenció singular, perquè representants consistorials de la CUP van dir coses semblants en molts altres plens, arran de la declaració del Parlament del 9-N del 2015.

La singularitat la va posar Josep Anglada i Rius, el conegut ultradretà que és també regidor de Vic i es va apressar a presentar una denúncia contra Coma. Sens dubte el fundador de Plataforma per Catalunya –avui expulsat d’aquesta i líder del partit bipersonal Som Identitaris– va aprendre amor per la Constitució del 1978 i respecte per la llei quan militava a Fuerza Nueva, i organitzava peregrinacions al Valle de los Caídos, figurava en candidatures afavorides per Blas Piñar i tenia com a company d’armes Miguel Bernad, el posterior capitost de Manos Limpias. Que Anglada va ser un alumne avantatjat en això de respectar escrupolosament la llei ho demostra amb escreix el seu currículum judicial, que acumula denúncies i condemnes fins i tot per conduir borratxo.

De qualsevol manera, el notable de l’assumpte no és que Anglada sigui Anglada, sinó que un fiscal –un funcionari públic a qui se suposa lliure de biaixos ideològics– admetés la seva iniciativa i decidís imputar Coma per “incitació a la sedició”. La sèrie de fets xocants puja un altre esglaó quan resulta que un delicte d’opinió eventual sense cap vincle violent és competència de l’Audiència Nacional. Sí, de la filla i hereva del Tribunal d’Ordre Públic franquista; d’un òrgan jurisdiccional d’excepció que, si va tenir alguna raó de ser durant les dècades del terrorisme etarra, avui dia no la té. Una Audiència que ja el 2004, quan va ordenar detenir aparatosament, sota l’acusació d’amenaces terroristes, una criatura pacífica de 14 anys (Èric Bertran), va mostrar la seva falta de sentit de la mesura i del ridícul.

I, una vegada el cas Coma a Madrid, a quin magistrat de l’Audiència Nacional li correspon instruir-lo? Doncs a Ismael Moreno Chamarro, antic inspector de policia a les acaballes del franquisme i els anys més aspres de la Transició (1974-83), que en l’última data citada va saltar gairebé sense solució de continuïtat de la comissaria a la judicatura. Per descomptat, en absència de qualsevol autoexamen crític sobre els serveis que havia prestat a un règim radicalment antidemocràtic. Amb aquest historial, i havent estat capaç d’enviar a presó per “enaltiment del terrorisme” uns titellaires, ¿encara hi ha qui se sorprèn que, a més dels delictes de “rebel·lió” i de “sedició”, el jutge Moreno atribueixi a Joan Coma possibles “delictes contra la forma de govern”, un concepte jurídic del Codi Penal franquista del 1973, inexistent en l’actual? En comptes de sorprendre’s, el que correspon és aplaudir la coherència del magistrat.

Tot el recorregut del cas Coma fins ara (el denunciant Anglada, el fiscal, l’Audiència Nacional, el jutge Moreno…) supura aquest franquisme trivial, quotidià, que segueix amarant tantes institucions espanyoles des de fa quatre dècades. El mateix en virtut del qual –segons denunciava el col·lega Borja de Riquer a La Vanguardia el dijous de la setmana passada– els retrats dels quatre presidents de les Corts franquistes, servils lacais del dèspota d’El Pardo, romanen penjats en un saló del Congrés dels Diputats, com si mereixessin algun respecte de la democràcia, algun homenatge, algun reconeixement…

Amb això, no estic dient –Déu me’n guard!– que, en tots els tràmits de la imputació contra Coma, incloent-hi la seva conducció emmanillat davant el jutge i el conscienciós interrogatori d’aquest sobre ous i truites, no s’hagin seguit els procediments legals més estrictes. Segur que sí. El que em pregunto és si l’actuació en el cas dels aparells de l’Estat resulta legítima per a estàndards democràtics mínimament exigents. I la meva resposta és que no.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.