Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Les generacions truncades del periodisme català

La figura del periodista professional es perfila del tot amb les trajectòries de Brunet, Pla, Xammar, Sentís, Massip i Ignasi Agustí

Caricatura de la redacció de 'L’Opinió', al mateix diari, del 4 de juny de 1933. Ampliar foto
Caricatura de la redacció de 'L’Opinió', al mateix diari, del 4 de juny de 1933.

La Guerra Civil va truncar els recorreguts de les tres generacions periodístiques del catalanisme del primer terç del XX. Empenyien una renovació professional basada en la incorporació dels nous gèneres en voga a Europa: cròniques i articles personals, corresponsalies a l’estranger, entrevistes i reportatges vius de la vida social. I ho feien en les pàgines dels diaris de la Lliga i del nacionalisme republicà conformat a la fi per Esquerra Republicana.

Eugeni d’Ors i Ferran Agulló, iniciats a La Veu de Catalunya a l’ombra d’Enric Prat de la Riba i de Joan Maragall, o Antoni Rovira i Virgili i Manuel Brunet (de qui acaba d’aparèixer una gran biografia), a l’ombra de Pere Coromines a El Poble Català, ja havien deixat una empremta personal, com Agustí Calvet, Gaziel, en castellà a La Vanguardia. Després de la Primera Guerra Mundial, s’afermaria la generació de Josep Pla, Eugeni Xammar, Carles Soldevila o Josep Maria de Sagarra, a les mateixes pàgines de La Veu i a les de La Publicitat.

Per a una tercera generació —en la qual destaquen Josep Maria Planes, Irene Polo i Carles Sentís—, l’any 1936 és un mur que atura carreres prometedores, també al setmanari Mirador i altres periòdics nous com El Matí, La Humanitat, Última Hora i L’Instant. No són els únics noms, però sí els més coneguts i recordats. Les antologies confegides per Josep Maria Casasús i Josep Maria Figueres en diversos llibres n’aporten molts d’altres, així com Elvira Altés ho fa de les joves periodistes republicanes que comencen a treure el cap en les redaccions.

Alguns d’aquests periodistes són avui més valorats com a escriptors, en particular si hi afegim els noms d’Avel·lí Artís-Gener, Tísner, Pere Calders, Mercè Rodoreda i la fins fa ben poc menys coneguda Rosa Maria Arquimbau. Altres han estat evocats per circumstàncies històriques, per trets de personalitat o per la condició de pioners. Tots, en qualsevol cas, han estat innovadors.

El primer terç del segle XX trenca els motllos pels quals ha discorregut l’arrencada del periodisme liberal i la seva consolidació durant el XIX. Uns diaris que es diferenciaven pel volum de notícies i serveis i l’orientació política, amb molt comptats textos signats, s’obrien a la dinamització gràfica i la personalització dels continguts.

De com n’eren de rutinaris els principals diaris en castellà que van impulsar el periodisme d’empresa n’han quedat algunes descripcions notables. La de l’experiència frustrant a La Vanguardia de Joan Puig i Ferreter, a la novel·la Servitud. Memòries d’un periodista (recuperada per Proa). I la dels anys de direcció de Gaziel en la seva Història de La Vanguardia, escrita des del despit de la postguerra, que acaba de ser reeditada de nou (L’Altra Editorial). O el retrat de la redacció de Las Noticias que fa Josep Pla en l’homenot dedicat a qui en va ser el director, Josep Miró i Folguera. O uns records, fa poc recuperats, de Jaime Claramunt i Frederic Pujulá sobre El Diluvio. Memorias de un diario republicano y federalista de Barcelona (1858-1939).

Pot sorprendre que siguin diaris de partit, com tots els esmentats en català, els que protagonitzin la renovació contemporània del periodisme, però aquesta seria una particularitat més del catalanisme i del seu impuls de renovació social i cultural. Poetes i escriptors són també periodistes d’uns diaris fundats i dirigits sovint pels caps dels partits, als quals hem d’afegir ni més ni menys que Lluís Companys a La Humanitat, així com l’influent advocat Amadeu Hurtado a La Publicitat i Mirador, capçaleres sota l’ègida d’Acció Catalana.

La figura específica del periodista professional es perfila del tot amb les trajectòries de Brunet, Pla i Xammar i les dels més joves, dels quals només Sentís sobreviu físicament i professional a la Guerra Civil, com Josep Maria Massip i Ignasi Agustí, formats en el periodisme republicà i reeixits també en el franquisme.

Per la desaparició en plena joventut i la seva aportació innovadora en el gènere del reportatge, s’ha fet una atenció especial aquests darrers anys en les figures de Josep Maria Planes i Irene Polo. Planes, l’assassinat del qual a mans de milicians anarquistes l’agost de 1936 ha fet ara 80 anys, ha estat adoptat com a precedent heroic del periodisme d’investigació. Polo, que abandona el periodisme per acompanyar l’actriu Margarida Xirgu en una gira pocs dies abans de l’alçament militar, i que sis anys més tard se suïcida a Buenos Aires, és un precedent arquetípic de dona independent i avançada.

Periodistes destacats de les generacions truncades per la Guerra Civil, tots ells innovadors i plens d’interès. Figures visibles i enlluernadores d’un panorama periodístic ple de contrastos, paradoxes i insuficiències, mancat de molta investigació. Figures aïllades d’un paisatge encara poc conegut.