Selecciona Edició
Connecta’t

La reforma i l’oportunitat

Després de la crisi dels diacrítics ja s’ha imposat l’aplicació dels canvis als mitjans

Diccionari ortogràfic de 1917, obra de Pompeu Fabra.
Diccionari ortogràfic de 1917, obra de Pompeu Fabra.

Ha arribat l’hora de la veritat, que diu el tòpic, i la immensa majoria dels mitjans de comunicació han començat a aplicar la nova ortografia (també la gramàtica, tot i que les novetats no són tan llampants), en una acció coordinada que ha deixat algun mitjà díscol enfurrunyat (“no em barrufen les noves normes”, sembla que diguin) l’interès pel qual serà veure, ara, quan s’hi incorporen. Quan es va saber que la Secció Filològica volia retallar la llista de diacrítics a catorze mots (més un indult d’última hora) semblava que s’hagués d’acabar el món.

Un sol dia ha trigat per exemple L’Esportiu a oferir-nos un titular com “Venen revolts”, acompanyat d’una foto de Laia Sanz amb una motassa, i encara és hora que s’hi vegin dificultats per interpretar el missatge. I tampoc trigaran gaire algunes editorials literàries, que des de novembre encarreguen als correctors que apliquin la nova normativa sense miraments, amb vista a posar-se al dia amb el nou any i presentar les novetats de Sant Jordi ortogràficament com cal. Si bé és cert que, en muntar-se el sidral amb frases que passaran a la història de la llengua com la dona que dona l’os a l’os va semblar que es constituïen dos bàndols, el transcurs dels fets ha donat a la reforma un caràcter d’oportunitat.

De fet, ben poques vegades s’havia parlat tant d’ortografia, i gent que de natural hi tenien una relació de displicència ara fins i tot s’hi amoïnen. N’hi ha que es pensen que tots els lingüistes tenim fil directe amb la Secció Filològica, i que et demanen, com si hi poguessis fer alguna cosa, “però això no ho canviaran?”, per exemple referint-se a les dièresis. O d’altres que t’envien pel mòbil una falta d’ortografia captada a l’espai públic, amb el pertinent comentari d’indignació per tanta descurança. No és cert, doncs, que a la gent tant li faci com escriu, per bé que sempre hi haurà troglodites. Malauradament, en qualsevol text és més visible la pífia que l’encert.

L’IEC va tirar endavant la reforma amb un període d’adaptació que la prudència va allargar fins als quatre anys, però al ritme que anem haurem d’escurçar terminis. La Generalitat començarà a aplicar les noves normes amb l’any nou, i a rebuf hi anirà l’ensenyament, peça eminentíssima en el procés d’adaptació en tant que arrossegarà no tan sols mestres i alumnes, sinó també les editorials de materials didàctics i diccionaris. El pitjor que ens pot passar és que el món educatiu sigui un cavall de Troia dels contraris als canvis, però no sembla que sigui el cas.

En aquest punt l’IEC està badant. D’una banda, encara no ha adaptat els seus propis recursos en línia (hi ha doncs mitjans de comunicació més avançats que la mateixa institució), i de l’altra no sembla (almenys no n’hi ha notícia) que pensi elaborar un material òptim per a la difusió de la nova normativa com seria un diccionari ortogràfic, això és, una llista alfabetitzada de mots, amb informació gramatical però sense definicions ni exemples. De fet, és aquesta la manera com solem emprar un diccionari, ja que en la majoria dels casos simplement busquem com s’escriu una paraula i sovint la definició ens importa poc.

La proposta no és meva, la hi vaig llegir a Salvador Oliva en aquest mateix diari, tot i que en el seu article un bon consell es convertia en crítica duríssima. Pompeu Fabra ho va tenir ben clar el 1917, ara en fa cent anys, quan amb el suport de Josep Carner i en contra de l’aleshores president de la Filològica, Antoni M. Alcover, va tirar endavant el Diccionari ortogràfic, la introducció del qual es va convertir en l’ortografia normativa definitiva. Llavors com ara, més enllà d’un compendi d’ortografia que ens llegirem quatre (si ens el llegim), cal disposar de material de consulta ràpid i eficaç que doni resposta immediata al dubte puntual.

Els lingüistes no estem tan barallats com hem exhibit, a la fi sempre acabem coincidint en el mateix propòsit. Ara que vindrà la llei de transitorietat cap a l’estat propi i es definirà l’estatus lingüístic de la Catalunya independent, ja veurem com sargim el sec provocat pel grup Koiné.