L’escultor elegant
Girona dedica una exposició a l’etapa de formació de Miquel Blay
Escultures de fang, guix, bronze i marbre, varietat d’esbossos, proves, dibuixos i diversos documents permeten endinsar-se minuciosament en l’etapa de formació, sòbria, elegant i moderada, de l’escultor Miquel Blay (Olot, 1866-Madrid, 1936). El Museu d’Art de Girona reuneix 43 obres d’aquest artista, que va aliar modernisme i sentiment, en l’exposició temporal “Miquel Blay. El camí de l’èxit”, que detalla el treball previ fins a arribar a la seva obra d’èxit. Amb l’exposició culminen els actes de commemoració del 150è aniversari del seu naixement.
Miquel Blay va néixer en el si d’una família humil i als 14 anys va iniciar el seu aprenentatge com a escultor de figures religioses en un taller de sants. Aviat va destacar. Les obres exposades a Girona aprofundeixen en la seva etapa de formació, des del 1888, quan va rebre una beca de la Diputació de Girona per estudiar a París i Roma, fins al 1906, quan es va instal·lar a Madrid després de demostrar, àmpliament, la seva qualitat. Alhora mostra la relació constant d’aquestes obres procedents del museu gironí, del Prado, del MNAC, del Museu Sorolla i de col·leccions privades, amb el seu context.
Les seves creacions estan acompanyades de fragments de la premsa de l’època en un moment en què la seva fama despuntava i despertava l’interès dels seus coetanis. Reconeixen un artista que va obviar la gestualitat en favor de la naturalitat i que, segons Leticia Azcue, cap de conservació d’Escultura del Prado –museu que li va dedicar una altra exposició entre l’abril i l’octubre passats–, “buscava la bellesa que emociona amb ritmes delicats, suggeridors i harmònics”.
Tres àmbits mostren detalladament el procés de confecció de les seves obres. “Treballava els esbossos en fang, l’escultura la feia en guix i quan hi havia recursos es passava a marbre, no el treballava directament perquè era un material car”, explica Carme Clusellas, directora del Museu de Girona. Gràcies a la beca, la Diputació conserva un destacat fons d’obra del “príncep de l’elegància i la correcció”, com el definia el seu amic i coautor d’algunes obres, Mariano Benlliure. Sobretot en fang i guix, perquè primer feia els seus esbossos en paper i en fang i després l’obra en guix. El fang, encara que material menys noble, “permet sentir més proper l’artista, apreciar les empremtes dels seus dits”, assegura Clusellas.
La mostra també recull documentació de la beca i les missives que explicaven els seus avenços, una foto amb el seu company de taller, Carlos Baca-flor, les 10 portades sobre Blay de les revistes Ilustración Catalana i La Artística i dibuixos fets amb llapis de plom. Entre ells Figura masculina (1892) que, en restaurar-lo per a l’exposició, han descobert que li havia dibuixat el penis erecte, encara que al final el va canviar.
En el primer àmbit “El pensionat de la Diputació a París i Roma” (1888-1893), hi ha, entre altres, treballs com La caritat, que va presentar per guanyar el pensionat. La mostra també acull Contra l’invasor, una figura de guix de finals del primer any a París, que evoca la defensa de Girona i el títol de la qual va inspirar l’escriptor i periodista Carles Rahola, que va escriure la crítica contra el règim franquista que li va valer un judici i la condemna a mort.
Un altre àmbit és “L’indiscutible èxit d’Els primers freds” (1892), centrat en aquesta obra que va ser decisiva en la seva trajectòria. Creada els últims mesos de la seva estada a Roma, li va suposar una medalla a l’Exposició de Belles Arts de Madrid, que l’Ajuntament de Barcelona la comprés, que es passés a marbre, així com l’inici d’una brillant carrera. A Girona es pot veure l’obra escultòrica formada per una nena i un ancià en guix, també la figura de la nena sola en marbre i, entre d’altres, el seu bust en bronze.
Finalment, “La consagració d’un artista” (1894-1906) reuneix una selecció de les millors creacions que va realitzar com a escultor consagrat, quan s’estableix a París i obre el seu taller. Entre elles Margheritina (1892), inspirada en la seva filla, Barrinaire i fonedor (1903) i Somni (1905). Van ser creades abans d’instal·lar-se a Madrid, on es va dedicar especialment a la creació de conjunts monumentals i a la pedagogia artística. Gran part de la seva obra va tenir com a destinació Espanya, França i Llatinoamèrica, com el grup escultòric del Palau de la Música.
“Miquel Blay. El camí de l’èxit”, fins al 17 d’abril, està comissariada per Mercè Doñate i s’ha gestat juntament amb l’exposició del Museu de la Garrotxa “Miquel Blay. Sentiment olotí”, que presenta la vinculació de l’artista amb la seva ciutat. Juntes homenatgen l’escultor català més internacional del moment i segons alguns, “menys reconegut”.
