Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Quan falla la confiança

La deslleialtat del PSC cap al PSOE és manifesta des del 2000; haurien de ser partits autònoms, amb les competències clarament repartides, en un model federal

Javier Fernández i Miquel Iceta, al noviembre.
Javier Fernández i Miquel Iceta, al noviembre.

Des de la Transició, el PSOE i el PSC són dos partits independents i separats. Però, si bé jurídicament això és exacte, a partir d’aquesta època els uneix un protocol que estableix, entre altres, dos acords fonamentals. Primer, des d’un punt de vista electoral, el PSOE no presentarà candidatures pròpies en les quatre circumscripcions catalanes i deixarà que aquest buit el cobreixi el PSC, el qual elaborarà lliurement les seves llistes de candidats. Segon, des d’un punt de vista orgànic, el PSC estarà representat en els òrgans de direcció del PSOE però no al revés, és a dir, el PSOE no estarà representat en els òrgans de govern del PSC.

Aquesta relació, sens dubte asimètrica, en benefici del PSC, va funcionar acceptablement bé mentre va durar la confiança mútua. Aquesta va començar a flaquejar fa uns quinze anys i ara està sota mínims després de la desobediència de tots els diputats catalans a l’acord del Comitè Federal del PSOE segons el qual havien d’abstenir-se per facilitar la investidura de Mariano Rajoy.

Aquesta relació és asimètrica per un doble motiu. Primer, perquè el PSOE cedeix una circumscripció tan important com Barcelona quan en aquest territori es vota més els dirigents nacionals socialistes que els socialistes catalans. La prova ha estat en la diferència de resultats entre les generals i les autonòmiques: en les primeres sempre arrasava el PSOE; en les segones, sempre perdia el PSC. La causa era que un important tant per cent del vot socialista a les generals s’abstenia a les autonòmiques. Gràficament: es votava Felipe González o Rodríguez Zapatero a les generals i no els candidats autonòmics que presentaven els socialistes catalans. Si bé el vot socialista a Catalunya tenia un important component català, la influència del socialisme espanyol era decisiva. Els diputats del PSC a Madrid eren molt nombrosos per aquest motiu.

Segon, perquè la qüestió orgànica donava clars, i incomprensibles, avantatges al PSC, perquè els membres d’aquest podien formar part dels òrgans de direcció del PSOE mentre que els d’aquest últim no podien opinar res sobre les decisions del PSC. Les normes que figuren en els acords sempre serveixen en els casos de conflicte, no en els d’avinença. Hi va haver dissensions en els primers temps, sens dubte, l’exemple més clar va ser el de les esmenes dels diputats socialistes catalans a la LOAPA que, deliberadament, no van arribar a temps de ser presentades al Congrés a causa d’una maniobra d’Ernest Lluch, el seu portaveu al Congrés. Poc després el reglament del Congrés, encara vigent, no va permetre al PSC formar grup parlamentari propi i Lluch va ser apartat de responsabilitats al PSC. Però després d’aquest incident, les relacions van transcórrer bastant plàcidament fins a la reforma de l’Estatut en el període 2000-2010, des dels seus començaments remots a la sentència del Tribunal Constitucional.

Va ser en aquest període on van començar les desconfiances mútues, primer de Zapatero cap a Maragall i Montilla per la qüestió de l’Estatut, després amb les ambigüitats davant el procés independentista a causa de la qüestió del dret a decidir i, finalment, amb el suport desmesurat d’Iceta a Pedro Sánchez i la desobediència en bloc de la decisió del Comitè Federal del PSOE abans esmentada. La deslleialtat del PSC cap al PSOE ha estat manifesta en tots aquests casos i és natural que s’hagi arribat al punt conflictiu en què estem.

No obstant això, ni als uns ni als altres els interessa trencar les relacions, tots dos hi sortirien perdent, més encara quan els dos estan molt afeblits. El més probable, per tant, és que arribin a un acord. Però també sembla inevitable que aquestes relacions canviïn, que es revisi el vell protocol de col·laboració. L’aspecte a canviar serà, segurament, l’asimetria en les relacions orgàniques, en la qual ara per a un tot són avantatges i per a l’altre, tot inconvenients.

Potser, més que independents, tots dos partits haurien de ser autònoms, amb les competències clarament repartides. S’hauria de definir quines són competències des del punt de vista d’Estat, la titularitat de les quals disposaria el PSOE, i a quines s’ha de sotmetre el PSC, i quines són les autonòmiques que queden dins de l’àmbit d’aquest últim. Aquest seria un model federal, una forma que el PSOE estigui present a Catalunya. Encara que, com en tot estat d’aquest tipus, si manca lleialtat mútua, la resta sobra i tot falla. Aquí hi ha el repte; han de resoldre’l.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional