Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Una altra vegada entre reforma i ruptura

Els que avui porten la batuta en el bloc sobiranista són els hereus polítics dels que el 1976 van rebutjar la via reformista de la Transició

Una vegada més, els actors polítics catalans s’enfronten a la disjuntiva entre reforma i ruptura. L’anterior ocasió històrica en què es va presentar una alternativa d’aquest tipus va ser el 1976, quan el govern franquista va oferir a l’oposició, fins aleshores perseguida i clandestina, negociar la transició de la dictadura cap a un règim democràtic homologable internacionalment. Una de les diferències principals entre aquell moment polític i l’actual crisi constitucional rau en el fet que els qui dirigeixen ara el bloc català que porta la iniciativa són els hereus polítics dels partits que el 1976 van rebutjar la via de la reforma.

El 1976, hi va haver partidaris de la reforma i partidaris de la ruptura. Després de la mort de Franco i davant de l’inevitable col·lapse de la dictadura militar, tota l’oposició es presentava com a rupturista. Però aviat algunes forces es van anar despenjant com a reformistes fins que finalment el gruix de l’oposició a la dictadura va acceptar la via de la reforma. Des del PCE fins al PNB, passant pel PSOE i Convergència, tots van seure a negociar amb la nova generació de franquistes. Reconeixement mutu, diàleg, negociació, pacte. Aquest va ser el procés per forjar el consens sobre les bases d’un règim polític.

Els que en van quedar fora van quedar com a marginals. Eren minoritaris, però no eren pocs. N’hi havia a Catalunya i a tot Espanya. No van ser al consens, sinó que el van injuriar. Eren un conjunt heterogeni de partits d’extrema esquerra, alguns independentistes, petits grups, radicalitzats i atacats pel virus de la divisió permanent. S’hi van afegir molts dels derrotats en els debats interns que van decantar els partits principals cap al reformisme. Tot i que també molt feble, el més rellevant era Esquerra Republicana (ERC).

Hi ha un fil conductor que vincula els partits que en la dècada del 1970 van defensar un règim republicà per a Espanya i el que ara propugnen a Catalunya ERC i la CUP. Aquest fil no és només l’independentisme o el rebuig de la monarquia, que també, sens dubte. És un aspecte previ. És una altra cultura política. Una altra tradició. Un altre marc ideològic. És la reivindicació que la CUP fa del pòsit històric llibertari, independentista, anticlerical, antiestatista, revolucionari i anarcocomunista que arrenca del segle XIX. És una idiosincràsia col·lectiva que els fa més hereus de la rauxa que del seny.

Minoritaris durant dècades, la crisi constitucional oberta a Espanya el 2010 amb l’escapçament de l’Estatut català ha revitalitzat aquests corrents i els ha donat l’oportunitat de presentar la seva alternativa. Ironies de la vida, les matemàtiques electorals han convertit el més genuí d’aquests partits antireformistes, la CUP, en component imprescindible per formar la majoria parlamentària independentista.

L’aspecte més inesperat i contradictori d’aquesta conjuntura catalana és que Convergència, un dels grans impulsors del consens constitucional del 1978, optés el 2012 per integrar un bloc polític i de govern juntament amb forces rupturistes que estan als seus antípodes ideològics, com no deixen d’assenyalar i lamentar alguns dels seus vells dirigents. L’elevat preu polític que s’ha de pagar era clar des del primer moment. Malgrat conservar la preeminència institucional, l’antiga Convergència ha hagut de cedir la iniciativa estratègica a les altres dues forces. Les que empenyen dia sí dia també cap a la ruptura fins que aconsegueixin que se li posi data: 2017. I qui porta la iniciativa és la CUP, que predica la desobediència civil per avançar cap a la independència.

La recuperació recent pel bloc independentista de la fórmula del referèndum legal i pactat, homologable internacionalment, requereix, és clar, entrar en la via de la negociació. Sembla un avenç momentani dels reformistes davant la CUP. Però no està gaire clar com aquesta opció es pot imposar o obrir noves alternatives. Sobretot perquè, per prosperar, s’hauria d’obrir l’expectativa d’una reforma política que pogués resultar atractiva a Catalunya. Actualment això no existeix. N’hi ha hagut prou amb el fet que la vicepresidenta Sáenz de Santamaría posés en circulació la paraula diàleg perquè Aznar saltés immediatament amb l’amenaça d’una escissió. De manera que la premissa perquè el reformisme avanci en el bloc catalanista és que avanci també en el bloc antagònic. I això requereix un complicat joc de mans i mànigues tant a Barcelona com a Madrid. I que es trenqui l’hegemonia dels maximalistes, com va passar el 1976.