Selecciona Edició
Connecta’t

Editar a l’ombra espiritual d’Orwell

Una exposició a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona repassa les tres dècades de vida del segell Edicions de 1984

Portada de 'La broma', de Milan Kundera, a Edicions de 1984.
Portada de 'La broma', de Milan Kundera, a Edicions de 1984.

S'apropava l'any orwellià i a Josep Cots, lector tan omnívor com compulsiu, se li va acudir que per arrencar la seva nova editorial no hi havia res millor que la distòpia de l'autor anglès. Amb un punt d'ingenuïtat que més de 30 anys després, sortosament per als lectors catalans, no s'ha tret del tot de sobre, li va anar a demanar els drets al ja gran però encara aspre editor mític de Destino, Josep Vergés. El no va ser rotund, és clar. Però almenys la idea, aquell octubre del 1983, va quedar en el nom, Edicions de 1984, nascuda amb una única premissa: “Publicar literatura contra tot tipus de totalitarismes”, resumeix avui Cots. Ja han passat poc més de tres dècades. O sigui, uns 400 títols vius de 212 autors, l'essència dels quals es plasma en la petita però exhaustiva mostra Edicions de 1984. La ciutat dels llibres, que fins al 15 de gener es pot veure a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona.

Un llibre que reunia tres combatives obres de teatre de Bertolt Brecht (Baal. El casament dels petits burgesos. Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny) va inaugurar un segell amb un catàleg que s'aniria emmirallant, en els seus inicis, en el pòsit de les lectures del mateix Cots, que va comptar amb Maria Àngels Agulló i Jordi Rojas com a primers socis aventurers, als quals al cap d'un any s'hi va sumar Carme Sansa i, ja el 2000, Jordi Muñoz-Castanyer.

“No buscàvem ideologia sinó, sobretot, qualitat literària; i la prova és que vam buscar noms com Brecht, Alfred Döblin o Milan Kundera”, recorda Cots en el vídeo de la mostra, comissariada pel ja expert en aquestes conteses Julià Guillamon. Brecht obria la col·lecció Temps Maleïts, que amb la seva quarta proposta, La broma, de Kundera, va provocar una notable picabaralla amb la dona de l'escriptor, Vera. Aquesta considerava que la portada dissenyada per Peret, a partir de l'estètica dels cartells soviètics, era excessiva, un gest de mal gust sobre el contingut del llibre, que ja era polèmic a França (un estudiant txec es burla de la ideologia comunista als anys seixanta) i que, per tant, s'havia de canviar immediatament, emparant-se en el punt 14 del contracte que donava a l'autor dret a veure la coberta i donar-hi el vistiplau, com va reflectir Vera en la carta que es pot veure a la mostra.

“Penso més en el lector que en el compte de resultats”, diu l’editor Josep Cots, després de publicar, per exemple, la poesia completa de Mandelstam o set títols de Doctorow

A més de Temps Maleïts i per reforçar la tesi fundacional d'Edicions de 1984, naixia la col·lecció Soldats de Ploma, per recollir, des de l'àmbit de l'assaig o la crònica periodística, “el testimoni dels qui havien lluitat brandant la ploma i denunciant aquestes societats totalitàries”. D'ahir i d'avui mateix, és clar: per això van aparèixer aquí la mítica crònica de la Revolució russa Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, o el brutal testimoni de periodisme d'infiltració en les misèries de l'Alemanya laboral actual de Günter Wallraff: Cap de turc.

La caiguda del mur de Berlín va ser una garrotada a la raó de ser del segell, que va trontollar entre el 1991 i el 1996, quan al final Cots va decidir convertir-lo en societat anònima i dedicar-s'hi a temps complet. El primer va ser una decisió d'editor de vella escola: fer política d'autor. “Sé que amb alguns títols em passaré de frenada, però potser amb el conjunt ho equilibro”, es va plantejar Cots. “En l'edició en català es picoteja molt en la producció dels escriptors”. I això explica que el seu catàleg tingui, per exemple, set títols d'E.L. Doctorow, l'autor de La gran marxa. O tres de Juli Vallmitjana: des de La xava, que va ressuscitar amb èxit, fins als seus conjunts de relats o el seu teatre complet, ja més discutibles comercialment. O diversos títols de Hans Fallada o Ernst Toller, dos dels grans escriptors d'origen humil que van narrar com pocs l'horrorós trànsit de la República de Weimar en el naixement i triomf del nazisme.

Aquest Fallada, com Doctorow, formen part de l'exquisida llista d'íntimes satisfaccions del Cots editor, a les quals afegeix de seguida el Berlin Alexanderplatz de Döblin, en la traducció de Carme Serrallonga, o les poesies completes de Mandelstam o Akhmàtova. “Penso més en el lector que en el compte de resultats”, es justifica. Però tampoc li ha anat tan malament, com demostra que aquests últims anys pugui llançar uns dos títols per mes, amb un tiratge mitjà que oscil·la entre els 1.400 i els 2.000 exemplars. A aquesta velocitat de creuer no és aliè l'inopinat èxit d'Olor de colònia, debut d'una senyora de 65 anys, Sílvia Alcàntara, que narrava “un món desconegut literàriament, el de les colònies tèxtils: vaig llegir el seu manuscrit i em va agradar”. Avui ja n'ha venut 60.000 exemplars.

Inquiet, de lectures ara “més que compulsives, repulsives”, comenta fent broma, que expliquen que en el seu moment trobés en el Canigó de Verdaguer aquest “Quan Barcelona era un prat / Mirmanda ja era ciutat”, urbs imaginària amb la qual va batejar la seva col·lecció més literària, creu Cots que “el gran forat de la literatura catalana actual és el dels novel·listes que expliquin els últims 50 anys”. Potser per això, i a l'ombra d'Alcàntara, està donant sortida a autors neòfits catalans, com Jordi Lara o Sergi Pons Codina o, aquest mateix mes, Raül Garrigasait, amb el seu debut Els estranys. Però ben aviat es publicarà Memòries perilloses, de Benjamin Stora, sobre el passat colonial de França a Algèria. L'ombra fundacional orwelliana...