Selecciona Edició
Connecta’t

Les sis preguntes que el 2017 respondrà sobre l’independentisme

La celebració del referèndum, el suport dels comuns al procés o el futur de Puigdemont són algunes de les incògnites actuals

Colau, Forcadell i Puigdemont a la cimera pel referèndum el 23 de desembre.
Colau, Forcadell i Puigdemont a la cimera pel referèndum el 23 de desembre.

El 2017 havia de ser un any clau des que Artur Mas es va treure del barret el període dels 18 mesos per culminar un procés independentista a Catalunya. Després d'un any intens i precipitat com ha estat el 2016, en què el mateix Mas s'ha convertit en víctima de les aliances necessàries per tirar endavant l'anomenat procés, l'exercici que arrenca ho fa amb més incògnites que respostes. L'única evidència és que, malgrat la crida a parlar, els governs de l'Estat i de la Generalitat van en direcció contrària respecte a la possibilitat de convocar un referèndum.

El futur de Carles Puigdemont

L’exalcalde de Girona va ser l'opció de Mas quan va veure que la CUP no permetria en cap cas la seva investidura. L'acceptació de Puigdemont estava condicionada: la seva feina es limitaria als 18 mesos del pas de "la postautonomia a la preindependència" i així manté el seu compromís. El president assegura que no canviarà d'opinió. A qui li costa assegurar aquest compromís temporal és al nou Partit Demòcrata Català, l'antiga Convergència, que en el seu reposicionament cap a l'independentisme i la seva refundació sembla que s'ha quedat sense esma. La nova direcció estava convençuda que el president canviaria d'opinió i un any després això no ha estat així. Puigdemont s'ha convertit en el seu principal actiu polític en un moment en què el partit obté els pitjors resultats històrics en les enquestes.

El diàleg amb el Govern central

La disposició a negociar va ser el gran missatge que va llançar la Moncloa un cop Mariano Rajoy va evitar unes terceres eleccions generals i es va assegurar la investidura. Era la primera resposta a la política de mà estesa (sempre salvaguardant el referèndum) practicada des del Govern de la Generalitat. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ja té despatx fix a Barcelona, però l'encarregada de dirigir i protagonitzar el diàleg de moment no ha donat peu a mostrar una imatge pública de desgel amb l'Executiu català. I l'oferta d'entesa es limita gairebé a més inversions, fet que la Generalitat considera gairebé una ofensa, i liquiditat per a les arques autonòmiques mitjançant el FLA. De la consulta ni se'n parla. El vicepresident català, Oriol Junqueras, encara espera una resposta a la carta en què demandava una entrevista amb Santamaría. I això que el líder republicà és qui manté una relació més fluïda amb Madrid. De moment, la relació de bilateralitat que demana el president català no existeix. I Puigdemont no té intenció d'assistir a la Conferència de Presidents, al gener, convocada per Rajoy.

La política catalana a la justícia

És l'assumpte més espinós, perquè és el que pot escalfar més l’ambient, com ha demostrat cada nova noticia arribada des del Tribunal Constitucional o els jutjats. Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs estan processats per la convocatòria de la consulta del 9-N del 2014 quan eren a la Generalitat. Carme Forcadell i la Mesa del Parlament estan amenaçats d'inhabilitació per haver permès votar el procediment per declarar la independència malgrat les advertències del Tribunal Constitucional. Regidors de la CUP han estat detinguts per obligar-los a declarar davant l'Audiència Nacional per casos de desobediència. Tots aquests casos posaran a prova justament la capacitat del Govern central per afrontar crisis constants en moments en què l’independentisme –i els favorables a la consulta— s’uneix.

El suport dels comuns al procés

El 23 de desembre Carles Puigdemont va aconseguir una nova fita de l’independentisme després d’un any en què els grans desafiaments han arribat des de l’hemicicle del Parlament. A més dels partits secessionistes i les entitats independentistes, va entrar a la fotografia l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, símbol d’una nova força política que encara no existeix formalment però que es preveu indispensable per entendre els pròxims anys de la política catalana. Els comuns que representa Colau defensen el referèndum més enllà de la independència, però per ara han posat condicions: que sigui pactat o, almenys, que s’hagi intentat pactar. La seva suma permet que els partidaris del referèndum superin el poc menys del 50% que representa el secessionisme en les enquestes i al Parlament, però la clau es troba en com condicionaran el debat a partir d’ara.

El referèndum. Es farà?

El president Puigdemont assegura que es convocarà “indefectiblement” i que tindrà caràcter vinculant. El Govern de l’Estat assegura que no ho permetrà. Quan es parla de xoc de trens entre les dues administracions s’està parlant de la consulta independentista. Poc abans que Puigdemont aconseguís fotografiar-se al costat de Colau, sorgia la primera dissidència pública al sí del Partit Demòcrata Català, quan la presidenta del consell nacional admetia en una entrevista a Nació Digital que potser la consulta no es podria fer. Puigdemont va respondre amb fermesa, conscient que els seus socis d’Esquerra (i la CUP) no volen dubtes i alhora coneixedor que el seu partit històricament ha optat pel pragmatisme i el funambulisme. La CUP, que té la clau de la legislatura, no només ha posat condicions, sinó que també ha fixat dates en el calendari que cal complir. Les més importants són les que afecten la llei de transitorietat jurídica, una de les tres normes bàsiques sobre les quals s’ha de bastir la consulta. Pactada una part, que continua sent una incògnita per evitar-ne la suspensió per part del Tribunal Constitucional, el Govern continua treballant fins i tot amb la possibilitat d’avançar el referèndum. De moment, la data prevista és el setembre.

L’independentisme electoral després de Junts pel Sí

Si al setembre hi ha referèndum, al març següent hi haurà eleccions. I si no hi ha consulta, també hi haurà eleccions. Malgrat les ganes del Partit Demòcrata de repetir l’aliança de Junts pel Sí, Esquerra no en vol sentir parlar. Els republicans s’han convertit en el partit preferit entre els independentistes i una contesa electoral els permetria demostrar que han superat i per molt, segons les enquestes publicades, el partit hereu de Convergència. Si és així, i tret que una altra força superés de forma sobtada els independentistes, el pròxim president de la Generalitat o de la virtual República catalana seria realment republicà. La qüestió és si amb aquest lideratge l’independentisme estaria tan unit com ara.

MÉS INFORMACIÓ