Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El temps, aquest gran jugador

Rajoy segueix la doctrina Queuille: No hi ha cap problema que no es resolgui amb el pas del temps i la manca de solució

El pas de l'any és un bon moment per recordar el paper del temps en l'acció política. El control del temps és una de les palanques més interessants en el combat per obtenir i mantenir el poder, que és l'essència de la política. Diferir els problemes, ajornar-los fins a dates indeterminades, quan se sap que no hi ha cap solució útil a mà, és un instrument essencial del bon polític.

Mariano Rajoy confia en l'acció del temps. Seguint l'exemple d'un dels seus antecessors més longeus i penosos en la direcció de l'Executiu espanyol, ha situat la carpeta sobre el conflicte secessionista català a la pila dels problemes que ha de resoldre el pas del temps. Segueix la filosofia del seu homòleg Henri Queuille, que va presidir el Consell de Ministres francès en tres breus ocasions entre els anys quaranta i cinquanta, aplicant la doctrina per la qual es va fer cèlebre: "No hi ha cap problema que no es resolgui gràcies a la contribució del temps i de la manca de solució".

En favor de Rajoy cal reconèixer no tan sols la seva activa contribució que el problema no tingui solució –i, paradoxalment, en la seva solució segons el mètode Queuille– sinó també la seva responsabilitat i la seva activíssima participació en la fabricació del conflicte. És responsabilitat seva l'absència del PP català en la ponència de reforma de l'Estatut del 2006, la campanya de recollida de signatures contra el nou Estatut, el recurs del seu partit al Tribunal Constitucional, la part del PP de les pressions que va patir l’Alt Tribunal i després la inacció política més absoluta en els quatre anys de procés independentista.

Rajoy no s'ha convertit tan sols en el Senyor No per als catalans: no al pacte fiscal, no a la consulta, no a qualsevol reforma de la Constitució, sinó que tot el que ha fet des del 2012 fins a pràcticament el nomenament d'Enric Millo com a delegat del Govern espanyol i l'obertura del despatx de Soraya Sánchez de Santamaría a Barcelona ha servit com a combustible i estímul del procés independentista.

Que ningú es confongui pel que fa al diagnòstic. No és una qüestió d'ineptitud política. Denigrar Rajoy per falta de virtuts polítiques és un exercici estèril sense el més lleu indici de credibilitat. La deixadesa respecte a Catalunya i la persistent abúlia amb què el seu Govern s'ha enfrontat al conflicte són fruit de decisions i idees perfectament coherents i d'una estratègia de repercussions electorals calculades.

Rajoy comparteix amb l'independentisme una part de la doctrina Queuille: és precisament la inexistència d'una solució al conflicte secessionista el que conduirà a la solució real i efectiva. Els independentistes creuen que la sortida serà la independència, mentre que Rajoy creu que serà el manteniment de les coses tal com estan o fins i tot millor per als qui desconfien de l'autogovern dels catalans. S'entén el desprestigi de la Tercera Via entre uns i altres. Per què s’hauria de preocupar per trobar una solució si precisament l'absència de solució és el que produirà la desaparició del problema?

Rajoy té motius per estar agraït al sobiranisme català. És dubtós que el 2011 hagués obtingut la majoria absoluta que li ha permès governar sense control parlamentari durant cinc anys –especialment el cinquè del govern en funcions–, però és segur que no hauria obtingut la investidura ara gràcies a l'abstenció del PSOE si no hagués existís la reivindicació del referèndum per Podem i els grups nacionalistes del Congrés. Els serveis prestats per l'independentisme a Rajoy són immensos i impagables. I en honor a la simetria, la viceversa també és certa. Si Rajoy no seria avui president sense l'independentisme, sense Rajoy l'independentisme no tindria la força que té.

Ara es pot dir que Rajoy ha introduït una lleu matisació. Ha substituït la mudesa, la poca traça i el disbarat prodigats durant quatre anys d'acció del Govern espanyol i del PP a Catalunya pel diàleg, la coherència i la professionalitat. No està gens malament. Reconeguem que la manca de solució ha crescut a Catalunya fins a nivells tan alts que ja no cal seguir promovent-la per treure’n rendiment a la resta d'Espanya. Si cal dialogar, en el fons, és perquè hi ha en joc els vots socialistes i de Ciutadans a Catalunya. Per a la resta, Rajoy segueix tenint clara la doctrina: deixar passar el temps sense fer res, ni tan sols tocar la Constitució, que la manca de solució segueixi perforant el socialisme a tot Espanya i que la combustió interna en els altres partits, en Podem i Ciutadans, segueixi reforçant-lo en la seva posició de Govern en minoria.

La doctrina Queuille té algun inconvenient. No és només el temps el que cal controlar. El paradigma de la inacció política, amb França immersa en dues guerres colonials consecutives, va ser la que va destruir la IV República i va conduir a un canvi de Constitució i de règim.