Selecciona Edició
Connecta’t

L’‘Atlas de países que no existen’ col·loca Catalunya entre Abkhàzia i Seborga

El llibre del geògraf britànic Nick Middleton aplega 50 aspirants a estat nació i exclou Euskadi, el Quebec i Escòcia

Acte a Barcelona en defensa de la llibertat del Tibet.
Acte a Barcelona en defensa de la llibertat del Tibet.

L’Atlas de países que no existen (Geoplaneta, 2016), del catedràtic de Geografia de la Universitat d’Oxford i escriptor Nick Middleton, inclou Catalunya en la seva selecció de 50 “aspirants a estat nació”. A la llista, comentada de manera molt literària i amena i il·lustrada amb els mapes corresponents, apareixen companys de viatge ben coneguts com ara Taiwan, Crimea, Grpenlàndia, la República Turca del Nord de Xipre, Transnístria, Somalilàndia, la República Àrab Sahrauí Democràtica i el Tibet. Però també entitats tan curioses com Sealand (27 persones), fundada el 1967 en alta mar a 7 milles nàutiques a l’est del Regne Unit en una plataforma militar abandonada després de la II Guerra Mundial, o el regne autònom d’Ogonilàndia, al delta del Níger.

També acompanyen Catalunya, Lakota, república sioux amb capital a Porcupine que reclama la sobirania de les Black Hills; Minerva, república llibertària declarada el 1972 en un territori sobre un atol del Pacífic i que el rei de Tonga va recuperar poc després mitjançant una tan incruenta com ostentosa invasió (a Minerva no hi vivia ningú), o les illes Cocos, arxipèlag de l’Índic governat pels descendents del capità escocès John Clunies-Ross (Tuan John), amb l’aquiescència de la reina Victòria, i que es va integrar a Austràlia després d’un referèndum el 1984.

Catalunya apareix a la secció d’Europa entre Abkhàzia, enclavament separatista de Geòrgia avalat per Rússia, i Seborga, principat que es va declarar independent d’Itàlia després de convocar un referèndum el 1995 (un 23 d’abril, precisament) i regida per un governant que ostenta el títol de Sa Tremenditat.

Catalunya en l'atles de Middleton.
Catalunya en l'atles de Middleton.

De Catalunya s’assenyala que “més de dos milions de persones van anar a votar en el que es va considerar una consulta als ciutadans. A la capital d’Espanya el Govern va intentar evitar-ho i va presentar un recurs davant el Tribunal Constitucional que el va declarar il·legal”. Recorda que “a Catalunya la unanimitat no era total. Certament, més de dos milions de persones es van atrevir a votar el 2014 i la majoria d’ells van dir sí a la independència. Tot i això, no és menys cert que havien votat menys de la meitat dels catalans”. Middleton, que a diferència d’altres casos no es permet en el de Catalunya cap broma (algú li deu haver dit que aquí no estem per orgues), apunta que el “desinterès” d’una considerable part dels catalans té part de les seves arrels en els amargs 37 anys de dictadura del general Franco, durant els quals Catalunya va haver de suportar un intent sistemàtic de destrucció de la seva identitat i cultura.”

Curiosament, la llista de Middleton, autor de llibres de viatges premiats per la Royal Geographical Society, exclou Euskadi, el Quebec i Escòcia. Middleton argumenta que al seu llibre, subtitulat “un compendi de cinquanta estats no reconeguts i en gran manera inadvertits, no és un compendi definitiu” i que “aquest atles es podria haver ampliat diverses vegades amb nacions en espera”.

Ni Escòcia ni Euskadi

D’Escòcia diu que en realitat qualsevol dels quatre països que formen el Regne Unit podria haver figurat a l’atles, tenint en compte que no tenen seient individual a l’ONU, però “encara que no totalment independents, sí són prou reconeixibles com a països”. Quant a Euskadi, “en llocs on dos aspirants a nacions són presents en similars (encara que no idèntiques) circumstàncies, s’ha decidit incloure’n només un” (i es compara amb els casos de Grenlàndia / Nunavut i Ryukyyu/ Ho'aido).

En tot cas, apunta, si bé no hi són tots, els que s’han recollit són tots “no-països que no han aconseguit tenir un seient a l’assemblea general de l’ONU” i “cap no ha assolit un ampli reconeixement internacional com a estat sobirà”. I afegeix: “tots aquests no-països tenen si més no en aparença una consciència nacional, incloent-hi una bandera, alguna forma de govern i la reivindicació d’un territori, així com un propòsit seriós”.

No reconeguts i inadvertits

Bangsamoro, enclavament de majoria musulmana al sud de les Filipines.

Murrawarri, poble aborigen a Austràlia que mai va cedir la sobirania de la terra.

Rapa Nui (illa de Pasqua), annexionada per Xile en dubtoses circumstàncies.

Rutènia va ser independent un sol dia, el 1939.

Alguns, recalca –esmentant concretament Taiwan i Somalilàndia, “són estats de facto i només esperen que la resta del món es posi d’acord sobre la realitat de la seva existència”.

Les possibilitats dels 50 seleccionats d’ampliar el seu territori o la seva autonomia van, segons ell, “des del que és poc probable (per exemple Cabinda, la República de Lakota o el Tibet) fins al que és raonablement possible (per exemple Grenlàndia). D’altres són territoris que han estat declarats independents per algú i tenen molt poques probabilitats que la seva independència sigui reconeguda per cap estat-nació establert o per un organisme internacional. Alguns (Forvikk, Hutt River), indica, són “paròdies deliberades” però amb “una ambició personal, política i/o comercial” al darrere.

Middleton recorda que “les circumstàncies canvien”, i que “el mapa polític del món no és estàtic” i els països van i vénen. Assenyala que la desintegració de l’URSS va donar lloc a no menys de 15 nous estats i que al segle XXI ja n’han aparegut altres com ara Timor Oriental, Montenegro i el Sudan del Sud. Així que, conclou, “sembla bastant probable que algun dels actuals països que no existeixen puguin veure algun dia la llum i convertir-se en una nació de ple dret”.