Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’ombra dels anys 30

Si el 2015 a Espanya va ser l’any de les expectatives, el 2016 ha estat l’any en què s’ha frustrat el canvi. Però, a escala global, ha aportat un element positiu: la repolitització de la ciutadania

Gràcies a un regal nadalenc, m’he llegit el llibret de Chesterton sobre Francesc d’Assís: “Les seves accions”, diu, “eren sempre inesperades, però mai inadequades”. Exactament el contrari de les sorpreses que ens han ofert els protagonistes del 2016. I que han fet que aquest any hagi estat ombrívol.

Des que la crisi del 2008 va trencar el somni nihilista de les dues dècades anteriors, es repeteixen les comparacions amb els anys previs al triomf del nazisme i a la II Guerra Mundial. Són moments en què es va caure en la temptació de creure que tot era possible i quan això passa sempre s’acaba malament. Als anys 30, Karl Polanyi ja va advertir sobre els riscos d’una societat que oblida que els mercats són construccions humanes; que els humans no actuen només en interès propi, perquè segueixen criteris cooperatius, sentimentals i irracionals, i que l’economia és una part no separable de la societat i es basa en mecanismes no econòmics.

Una societat així, “no podrà existir gaire temps sense aniquilar la substància humana i natural de la societat; tindríem un home físicament destruït i amb el seu entorn transformat en una selva”. La irrupció de l’extrema dreta amb una força desconeguda des del 1945 en diversos països europeus alimenta els malsons del passat. Però la comparació no va gaire més allà, perquè els contextos són molt diferents. Els anys 30 eren un moment de gran intensitat de la lluita de classes; ara, en canvi, com diu Warren Buffet, “la lluita de classes existeix, però els meus guanyen per golejada”.

La crisi del 29 havia sumit amplis sectors de la societat en un horitzó sense expectatives, com ha passat ara amb la fractura de les classes mitjanes. Però eren moments altament polititzats, mentre que, quan va esclatar la crisi de 2008, Europa vivia en la indiferència política, conforme al miratge de la fi de la història que va emanar dels Estats Units com a ideologia de celebració de l’enfonsament dels règims de tipus soviètic.

La indiferència es va convertir en la manera de relacionar-se amb el públic. Predominava l’apolítica, la pèrdua de jerarquia dels valors, el menyspreu de l’altre i la invisibilització dels perdedors. Un ambient només trencat per reaccions morals momentànies, com les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq. La democràcia s’havia fet gèlida, amb una ciutadania cada vegada menys implicada, que reduïa la seva participació al vot cada quatre anys, mentre uns pocs partits (sovint dos) es repartien el monopoli del poder.

El 2010, inesperadament, un pamflet bastant banal del veterà diplomàtic francès Stéphane Hessel, Indigneu-vos, es va disparar com a fenomen editorial global. I es va convertir en icona fugaç de la ruptura de la indiferència. Un any més tard, a Espanya, es van crear, amb un mes de diferència, el 15-M i l’Assemblea Nacional Catalana, organitzacions referencials dels dos fenòmens polítics que trencarien la quietud institucional: Podem i l’independentisme. I aquí, com a Europa, la política va tenir un nou despertar.

Si a Espanya el 2015 va ser l’any de les expectatives, el 2016 ha estat l’any en què s’ha frustrat el canvi. I acaba enmig de certa confusió, amb els nous partits encallats en les rugositats de la crua realitat, la socialdemocràcia desdibuixada, la dreta resistint i el sobiranisme sense trobar la porta de sortida. I això amb Europa en plena onada conservadora, amb l’extrema dreta arrossegant la dreta perquè assumeixi la seva agenda.

I, tanmateix, crec que l’any ens deixa una bona notícia. S’ha consolidat la repolitització de la ciutadania. Els ciutadans han demostrat que tenen ganes de fer sentir la seva veu, encara que sigui apostant per opcions que ens puguin semblar equivocades. No estan disposats a fer delegació de sobirania en els experts com alguns pretenen. La política els concerneix. Casos com l’elecció de Trump o el Brexit són reaccions fruit del pas brusc de la indiferència a la desconfiança i de la desconfiança a la política. Per completar la repolitització, és urgent construir respostes per frenar l’extrema dreta. Perquè està provat que els governants europeus actuals s’acomoden fàcilment a l’agenda de la dreta radical i xenòfoba, i perquè l’extrema dreta està ocupant espais socials que tradicionalment han estat territori de l’esquerra. Com en els anys 30.