Selecciona Edició
Connecta’t

Negociar o suspendre?

El Govern espanyol busca carregar-se de raons per suspendre l'autonomia de Catalunya

La cimera sobiranista sobre el futur polític de Catalunya divendres passat. Ampliar foto
La cimera sobiranista sobre el futur polític de Catalunya divendres passat.

Cada dia que passa creix la sospita que l'Operació Diàleg a Catalunya, orquestrada pel PP, no té cap més objectiu que carregar-se de raons per a la suspensió de l'autonomia, ja sigui en part o del tot. El Govern central segueix sense concretar cap oferta, ni de contingut ni de calendari, la pressió judicial sobre el sobiranisme continua i la rotunda negativa a reconèixer l'independentisme segueix intacta. No es pot negociar bé amb algú a qui s'exigeix com a condició prèvia que es rendeixi. El càlcul de Rajoy –en aplicació d'un dels seus principis preferits: de vegades, la urgència és no fer res– es basava en el fet que el secessionisme s'ofegaria solet, pres de la frustració, en una societat que tendeix a pensar en termes de cost i benefici. El temps passa, però, i l'independentisme segueix aquí.

I, no obstant això, el sobiranisme té els seus límits: les eleccions i les enquestes ho demostren. És el primer projecte polític de Catalunya, però no aconsegueix una majoria indiscutible que li doni autoritat moral per exigir. No té capacitat coercitiva, la seva única força és el vot i la mobilització popular. Té escàs reconeixement internacional i la independència de Catalunya no està en les agendes. En aquestes circumstàncies, el sobiranisme té dues opcions: buscar la confrontació, encara que sigui a risc que la ciutadania s’arronsi, especulant que al Govern espanyol se li escapi la mà, per exemple, suspenent l'autonomia, i es desacrediti davant els governs europeus. O entrar en el joc del diàleg, prèvia acumulació de capital polític, que és el sentit del pas enrere de Puigdemont: tornada al referèndum pactat, amb la incorporació dels comuns.

És possible en aquest context la negociació? Sí, si es compleixen dues condicions: reconeixement i desacralització. No fa falta citar els clàssics per subratllar la importància del reconeixement per als humans. Res no ofèn tant com que algú negui la teva condició. Es pot començar a parlar si el Govern espanyol reconeix l'independentisme com a tal i si el sobiranisme assumeix els seus límits. El pas següent és la desacralització: ni Espanya ni Catalunya són ens transcendentals. En una societat democràtica, els problemes historicoculturals enquistats durant segles primer es reconeixen i després s’hi busquen solucions que no cal que siguin definitives, sinó simplement noves metamorfosis del conflicte. I aquí el Govern central pot guanyar-hi molt si és capaç de reconèixer la condició nacional de Catalunya i buscar un referèndum pactat que estableixi una nova relació per uns quants anys. El jo faig i desfaig pot ser que satisfaci el PP, el PSOE i Ciutadans i, a curt termini, doni rendiment a Rajoy, però la suspensió de l'autonomia engrandiria la fractura i el ressentiment i bé podria acabar sent el camí més directe a la ruptura.

MÉS INFORMACIÓ