_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La rebel·lió dels juristes

La cascada de sentències a favor dels hipotecats anirà a una velocitat vertiginosa

Xavier Vidal-Folch
Afectats per les clàusules sòl durant una concentració a Madrid.
Afectats per les clàusules sòl durant una concentració a Madrid.EFE

La banca tenia tres opcions després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que anul·la de soca-rel les clàusules sòl hipotecàries: a) retornar-les immediatament i, diguem, voluntàriament; b) anunciar que les estudiaria amb afecte, cas per cas; c) declarar que litigaria contra qui reclamés. Ha optat per aquesta última, la pitjor; per les "punyalades de murri" amb visió a curt termini —contra el consell que els havia donat el cap de la seva patronal, José María Roldán—, que destrueixen la confiança a llarg termini amb la seva clientela: aquest presumpte arquitrau de solidesa que va reivindicar després de la crisi.

Però el dany a la reputació és pitjor: aquestes clàusules abusives són el fil conductor invisible que enfila el rescat de les caixes caigudes (i la seva immensa factura) amb la banca convencional (el rescat que van haver de pagar els contribuents als vuitanta).

En absorbir les caixes (plenes d'aquestes hipoteques), els bancs van assumir tant la seva mina de bon metall com les seves mines potencialment explosives, més encara si es van blindar amb esquemes de protecció pública d'actius. Així que des que van decidir obstaculitzar l'aplicació de la sentència europea, els bancs associen la seva imatge de facto i definitivament a la d'explotadors de la crisi, davant dels seus explotats clients.

Això passa perquè les sentències estatals obeint el TJUE aniran caient en cascada, a una velocitat vertiginosa, després de les pioneres d'Oviedo i Barcelona. També va passar amb la que va equiparar els treballadors temporals amb els fixos: els jutges locals van estendre la protecció dels fixos a tots els temporals. Ho havien endevinat els laboralistes d'empresa, més addictes a córrer pels jutjats que no pas els seus col·legues mercantilistes d'alta volada.

I passa així perquè la mateixa sentència recorda als magistrats espanyols (punt 57) que els "incumbeix purament i simplement deixar sense aplicació la clàusula abusiva", és a dir, sotmetre's a "l'efecte directe" de la seva jurisprudència, que és superior.

Per a més inri, el clima jurídic espanyol és de rebel·lió: als bufets nord-americanitzats d'elit se'ls juxtaposen els que s'especialitzen en demandes populars en sèrie, gairebé industrials. Als tebis magistrats del Suprem se'ls insubordinen els jutjats locals buscant protecció a Luxemburg. A la prioritat absoluta per l'interès econòmic institucional la substitueix l'imperatiu social en favor del feble.

I sobretot: als ben pagats i de vegades altius advocats de l'Estat (en aquest cas, advocades, alguna transmutada en jutgessa) que menyspreen, nacionalistes, la jurisprudència europea com a "estrangera" (n'hi ha), s'hi oposen jutges mal pagats i juristes eficaços, desinteressats, de la Comissió i del TJUE.

Són gent immune a la brillantor aurífera i dialèctica dels seus col·legues absorbits sobtadament pels grans despatxos (transfuguisme sense quarantena), aquestes portes giratòries invisibles, més perilloses que no pas les polítiques. Cadascuna d'aquestes categories està xifrada en noms i cognoms concrets. Us ho asseguro.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_