Selecciona Edició
Connecta’t

Dolors Montserrat, per la unitat de la llengua

El promès Programa Cervantes pot afavorir, qui ho havia de dir, la mobilitat dins el territori catalanoparlant

La ministra de Sanitat, Dolors Montserrat.
La ministra de Sanitat, Dolors Montserrat.

Bé per Dolors Montserrat, flamant nova ministra de Sanitat, Assumptes Socials i Igualtat, amb la seva proposta de crear això de l’“Erasmus nacional”, un programa d’intercanvi d’estudiants d’ESO i batxillerat inspirat en el programa universitari europeu i que la falta d’imaginació ha batejat (altre cop!) amb el nom de Cervantes. Com si no hi hagués més noms a la literatura espanyola. I dic bé per Montserrat perquè amb un projecte com aquest li farà un gran favor a la llengua catalana.

Sobta, d’entrada, que el rerefons que inspira la proposta de la ministra no hagi fet alçar una cella d’estupor als seus propis coreligionaris; o potser sí, perquè la idea no ve precisament del ministeri d’Educació, que de moment sembla acceptar-la tot i que encara no se sap com s’aplicaria. Com sobta, també, trobar una promesa semblant en el programa de Podem de les generals del 26-J, sense el nom de l’autor del Quixot però sí amb un enunciat prou explícit: “Garantirem l’accés a l’aprenentatge en les llengües cooficials a qualsevol territori de l’Estat, a través de centres específics i de la promoció dels intercanvis escolars entre comunitats autònomes”. Tenim una ministra catalana i antisistema.

Les crítiques a la ministra no han trigat gaire, més que res perquè el pla està mancat de concreció i de pressupost. I, sobretot, perquè implica menors d’edat, una circumstància que pot frenar moltes famílies, tant pels fills que marxen com pel que venen d’intercanvi. Posaries a casa un adolescent de 16 anys al qual no coneixes de res durant tot un curs acadèmic? El renyaràs/consentiràs tant com ho faries al teu propi fill? En boca de la ministra, aquestes objeccions són minúcies al costat del gran avantatge del programa: “Espanya és un país que val la pena de conèixer”.

Ignorem a hores d’ara quantes serien les famílies disposades a entrar en un programa així (no en tenim dades) i a permetre que els seus fills siguin punta de llança d’un reconeixement del multilingüisme que hauria d’abastar molts més àmbits. Perquè no es capgira el desconeixement secular de la realitat lingüística d’un país sense implicar-hi institucions i mitjans de comunicació i sense afeblir la tan venerada noció de llengua comuna, altrament dita lo que nos une. I en canvi, tot i que sembli una paradoxa magnífica, el Programa Cervantes és potser la millor mesura en favor de la unitat de la llengua catalana des de la nit dels temps.

Si donem per fet que la mobilitat d’estudiants serà relativament lliure (o almenys no marcada en exclusiva per la llengua) i que, per exemple, es podran fer intercanvis entres zones monolingües (és a dir, un jove andalús hauria de poder cursar 3r d’ESO a Madrid si en tingués ocasió), aleshores res no obsta que aquests intercanvis es puguin produir també dins del mateix territori catalanoparlant, amb estudiants mallorquins a Catalunya o catalans a València. Qui ho havia de dir, després de sabotejar la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català i de demorar el corredor del Mediterrani, per primer cop el PP promou una autèntica política d’intercomunicació dels territoris de parla catalana.

Ja m’ho estic imaginant, i tot són avantatges. Per exemple les famílies valencianes perjudicades pels tancaments de línies en valencià durant l’època del PP podrien enviar els seus fills a Catalunya o a les Balears, i fins i tot els joves de la Franja, on el català continua exclòs de l’ensenyament obligatori, podrien fer un curs sencer en llengua catalana i tenir-lo convalidat. I en reciprocitat, aquelles famílies descontentes amb la vehicularitat única del català a Catalunya podrien enviar els seus fills a instituts aragonesos, on els impartirien totes les assignatures en castellà. La ministra Montserrat sembla haver volgut resoldre el problema de la unitat de la llengua catalana i el de la immersió lingüística, i d’una sola tacada.

No ens fem il·lusions, però, el més probable és que la proposta no vagi enlloc. Si tres territoris com Catalunya, el País Valencià i les Balears s’haguessin posat d’acord per muntar una cosa semblant, el recurs ja estaria a la llista d’espera del Tribunal Constitucional.