Selecciona Edició
Connecta’t

Negociar de debò

Catalunya necessita serietat per afrontar un diàleg responsable amb l'Estat

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; el president de la Generalitat, Carles Puigemont; la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; i el vicepresident, Oriol Junqueras, durant la cimera del referèndum.
L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; el president de la Generalitat, Carles Puigemont; la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; i el vicepresident, Oriol Junqueras, durant la cimera del referèndum. EFE

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir s'ha convertit en el Pacte Nacional pel Referèndum, en principi, per la via de l'acord. Catalunya sembla tornar així a una fase relativament més serena i dialogant del seu borbollejant procés sobiranista. Si cal pactar, caldrà asseure's a parlar, i trobar-se és el contrari de plantar-se. Sobretot si s'entén que un diàleg a fons exclou barreres temàtiques.

Ara bé, el que en principi sembla una bona notícia perquè sembla que exclou la secessió exprés mostra al mateix temps forts interrogants. El principal és que constitueixi només l'enèsim gir en l'estratègia del Govern independentista de la Generalitat, és a dir, que s'insereixi en una seqüència marejadora de continus zigzaguejos de l'anomenat procés, contradictoris entre si.

Es tracta almenys del sisè gir tàctic. Primer va ser la petició d'un referèndum pactat, que en ser plantejat en termes que no encaixaven en la Constitució va ser rebutjat pel Congrés l'abril del 2014. Després, la consulta unilateral i minoritària del 9-N d'aquell mateix any, que va donar pas, després de les eleccions falsament plebiscitàries del 27-S del 2015 —en les quals el plebiscit va implicar la derrota de la secessió, però va donar majoria parlamentària als seus partidaris—, al nou full de ruta definitiu: la fase de la independència exprés, perquè “la pantalla del referèndum ja havia passat”.

Caigut Artur Mas després de tantes corbes, i com a baptista de l'antisistema CUP, el seu hereu Carles Puigdemont ha encapçalat tres nous i vertiginosos fulls de ruta: el referèndum “amb garanties”; el referèndum “sí o sí” (ja sigui pactat o “unilateral”, però sempre “vinculant”), i ara es torna a la casella de sortida del “referèndum de manera acordada amb l'Estat espanyol”, en la formulació literal del president.

És una clara rectificació en l'orientació radical del procés, empresa per agafar oxigen després de tanta fatiga social i, sobretot, per incorporar-hi els comuns d'Ada Colau (En Comú/Iniciativa/Podem), partidaris d'un referèndum, encara que no de la secessió. Però no és clar que el canvi sigui definitiu, ni tan sols sostenible durant els tres anys que resten de legislatura: seria el desitjable per a la higiene mental general i per explorar pacientment una solució a l'embolic actual.

És de témer, per contra, que estiguem davant d'un nou tacticisme, ja que, com va confessar obertament la CUP sobre el suport dels comuns, “esperem que quan no es concreti [el referèndum pactat], ens donin suport [en l'il·legal]”.

El nou episodi simbolitza fins a quin punt el secessionisme dur és incapaç de prosperar per si sol, i per això busca aliances que engrosseixin la seva actual minoria social. Pot fer servir el nou suport obtingut (encara que condicionat a pactar i complir la llei) per enrocar-se o per reforçar la seva posició negociadora davant del Govern espanyol.

Aquest, per la seva banda, tampoc està aconseguint de moment accelerar i acreditar seriosament la seva iniciada “operació diàleg” amb algun resultat solemne i tangible.

Però l'empat infinit podria provocar un moment de maduresa susceptible d'obrir un diàleg profund (sense aparences d'operació artificiosa ni condicions prèvies de referèndums) que aboqués a acords parcials i a negociacions responsables.