Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ara com ara, la llibertat ho és tot

La principal tensió en el ‘procés’ es dóna entre els que veuen la independència com un instrument revolucionari i els que la veuen com un instrument retòric

Integrants de la CUP cremen fotos del monarca.
Integrants de la CUP cremen fotos del monarca.

Penúltim episodi del xoc entre la CUP i l'antiga Convergència, aquesta vegada arran de la detenció, a mans dels Mossos, d'alguns cupaires que es van negar a anar a declarar davant el jutge per haver cremat fotos del rei. En aquest nou capítol del desacord en el si del que només un despistat podria descriure com una família ben avinguda, ressona, una vegada més, la tensió entre els que consideren que aconseguir la independència és una qüestió de fets consumats i els que creuen que la independència es pot aconseguir sense violar les regles jurídiques.

Menteixo. En realitat, a aquestes alçades de la pel·lícula, no em sembla que existeixi aquesta tensió. Més aviat sembla que els que diuen que la independència s'aconsegueix sense violar les regles ara mateix estan principalment interessats en això, no violar les regles. El tema de la independència, no obstant la retòrica, ja no sembla primordial. Perquè entre dir que hom desconnectarà d'Espanya i desconnectar-hi realment hi ha una diferència gran. Mentre que el primer surt bàsicament gratis, el segon, com acaben de comprovar a la CUP, no ho és. I si es tracta de desconnectar, els cupaires, que estan lluny de ser ingenus, saben que la desconnexió pot involucrar alguns sacrificis personals, alguns d'ells molt onerosos, com anar a la presó. En aparença, estan disposats a assumir —a contracor, és clar— que aquest pot ser el preu a pagar.

En l'antiga Convergència, en canvi, no estan disposats a perdre la llibertat personal. Adopten, per descomptat, el discurs a favor de la llibertat d'expressió, però per a decepció dels cupaires no fan gaire cosa més. (Por cert, el perfil baix i l'ambigüitat d'ERC en aquest tipus de disputes sembla formar part d'una estratègia més aviat conservadora, o, dit d'una altra manera, en aquests embolics ERC sembla trobar-se més propera a la posició de l'antiga Convergència que no pas a la de la CUP).

A dia d'avui potser la principal tensió existent en la classe política independentista es dóna entre aquells que veuen la independència com un instrument revolucionari o emancipador i aquells que veuen la independència com un instrument retòric. Potser aquesta diferència no era tant evident el 2012, el 2013 o el 2014, però em sembla que amb les eleccions de setembre de 2015 part de la classe política independentista es va adonar que en l'escenari polític més immediat la independència no apareixia per enlloc, de manera que aquesta diferència sobre la funció que havia d'exercir la independència, per bé que subtil, va cristal·litzar.

L'actitud dels ex-convergents en aquests assumptes em recorda l'actitud de Humbert Humbert, el protagonista de Lolita. Cap al final de la novel·la, quan Lolita ha aconseguit fugir de l'univers pertorbat del seu captor, aquest, histèric, comença a comportar-se de manera imprudent, flirtejant de forma involuntària amb delatar-se davant la policia. Finalment, s'adona que no pot recuperar Lolita des de la presó, i Nabokov li fa asseverar el següent: “En la meva ment no hi havia més que una idea senzilla i clara, i era aquesta: De moment, la llibertat ho és tot”.

Aquesta sembla ser la mentalitat de l'antiga Convergència: en aquest instant, res val més que la llibertat. I no es tracta de la llibertat del país oprimit; encara menys la dels cupaires que fan pires monàrquiques simbòliques. No, per a les persones pertanyents a l'òrbita convergent i que comanden el procés, la seva llibertat ho és tot. De moment, deu pensar Jordi Jané, conseller d'Interior, no arriscaré la meva llibertat.

Aquest episodi fa ressorgir una pregunta interessant, una pregunta que es projecta cap al futur: quant durarà aquest “de moment” per a l'òrbita convergent? Arribarà el dia en què aquest “moment” acabi per donar pas a una etapa en què la classe dirigent convergent consideri que sí que val la pena posar altres coses per davant de la llibertat personal? Intentar respondre aquesta pregunta requereix molta especulació, però potser sí que es pot fer una prognosis molt temptativa: mentre les circumstàncies polítiques i demogràfiques es mantinguin estables, no sembla infundada la sospita que aquest moment, com l'instant etern que dóna títol a un elevat poemari d'Enric Sòria, sigui un moment que no acabi mai.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.