Selecciona Edició
Connecta’t

Drama i humor amb bigoti

‘Moustache’, de Coco Comín, és un musical colorista i molt ben interpretat però massa llarg

Una escena de 'Moustache'.
Una escena de 'Moustache'.

Balls excel·lents, intèrprets brillants, música magnífica interpretada en directe, escenografia adequada i colorista i un vestuari suggerent s'uneixen al musical dinàmic Moustache, l'espectacle de Coco Comín, que es representa al Teatre Apolo. Només una objecció, la directora va oblidar la coneguda frase de Baltasar Gracián: "Allò bo, si breu, dues vegades bo".

Malgrat que al programa de mà s'estima la durada de l'espectacle en 1h 65minuts, en realitat dura gairebé tres hores, la qual cosa fa que el dinamisme de l'obra perdi intensitat i pugui arribar a avorrir. És molt difícil mantenir el ritme trepidant durant tant temps i la frescor i originalitat dels gags se'n ressent, davant la repetició. Amb certs reajustaments Moustache es convertirà en un magnífic musical apte per a tots els públics. Aquest espectacle s'oferirà a l'Apolo de Barcelona fins al 15 de gener.

L'espectacle narra la història del Moustache Music Hall, situat al carrer londinenc de Druy Lane a principis del segle XX. Un local que ofereix espectacles destinats a la classe obrera, només per a cavallers amb bigoti, símbol per excel·lència de la virilitat. La seva estrella és l'humorista anomenat, el Petit Max, magistralment interpretat per Sergio Franco — si bé hauria de rebaixar en ocasions el seu fort histrionisme—, i que estarà permanentment en escena. Els seus canvis de vestuari, i els de la resta de la companyia, es produeixen a una velocitat vertiginosa. El Max és un artista complet que balla, canta i recita els textos amb gran soltesa. El seu drama comença quan ve al local el rei Eduard VII, i la premsa de l'època el qualifica com el bufó del rei. El somni del Petit Max ara serà interpretar Ricard III de Shakespeare, una obsessió que el portarà al manicomi. El drama i l'humor s'entrellacen en 35 números en els quals quatre actors i onze ballarins fan una interpretació brillant. Els números de claqué són d'una gran versatilitat i energia.

Des del principi de l'espectacle destaca la ballarina i coreògrafa Julia Ortínez, una dona molt alta i amb les extremitats llargues però amb una gràcia per al ball i la interpretació esbalaïdora. També cal destacar els actors Ernest Fuster, Albert Martínez i Joaquín Catalán per la seva entregada interpretació. De la primera part del muntatge sobresurt el número, Karim, el Servent Indi, una paròdia sobre un amant de la reina. En la segona, resulta molt divertit el número en què els actors interpreten Homer, Aristòtil, Plató i Helena de Troia i parlen de filosofia. També el dedicat a Livingstone.

La posada en escena es mereix un excel·lent. L'escenografia de Paco Azorín i Carlos Pujol submergeix l'espectador en un món d'il·lusió, igual que el vestuari format per 500 vestits dissenyats per Coco Comín. Un altre gran encert és la música vibrant interpretada en directe amb la direcció de l'autor, Xavier Mestres.