Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un ministre a Pedralbes

L’‘operació diàleg’ sembla reviure la vella idea del procurador a Corts Eduardo Tarragona, que en ple franquisme va proposar situar una butaca ministerial a Barcelona

Soraya Sáenz de Santamaría, a la Delegació del Govern central a Barcelona.
Soraya Sáenz de Santamaría, a la Delegació del Govern central a Barcelona.

Permetin-me que els convidi a endinsar-se mig segle pel túnel del temps, fins a la Barcelona del tardofranquisme, per rememorar un personatge llavors molt conegut i avui segurament oblidat: Eduard Tarragona i Corbella. Jove combatent al bàndol revoltat durant la Guerra Civil, advocat i, a l’escalfor del “desenvolupament”, empresari d’èxit en el sector del moble, cunyat del futur alcalde Joaquim Viola, Tarragona era un home ben acomodat a la dictadura. Però, quan va decidir saltar al terreny polític, ho va fer adoptant, dins dels límits del règim, un discurs d’accents populistes, una imatge de díscol, de tipus sense pèls a la llengua (“al pa, pa i al vi, vi”, va ser el seu lema més popular), de defensor de la majoria silenciosa (s’autodefinia com “la veu dels sense veu”).

Escollit procurador a Corts en els comicis al “terç familiar” del 1967 amb centenars de milers de vots –el més semblant a unes eleccions per sufragi universal que el franquisme podia tolerar–, va dimitir dos anys després “perquè no podia fer res”; però, abans, el seu havia estat un dels dinou no a la designació del príncep Joan Carles com a successor de Franco “a títol de rei”. Va tornar a presentar-se i a guanyar un escó el 1971 (quan va publicar el Libro negro de un procurador familiar) i el va mantenir fins a l’harakiri de les Corts franquistes el 1976, simultaniejant-lo amb una regidoria de Barcelona entre el 1973 i el 1979. La seva tornada a la carrera de San Jerónimo com a diputat per Alianza Popular (1982-86) ja va ser l’epíleg gris d’una popularitat marcida.

Abans, quan la figura pública d’Eduard Tarragona estava en el seu zenit, l’actiu procurador havia arribat a demanar per a Catalunya “el reconeixement exprés de la seva personalitat històrica”; demanda que va concretar en una fórmula d’indubtable plasticitat: la qüestió catalana es resoldria si el règim instal·lés “un ministre a Pedralbes”.

Atès que Tarragona mai va desenvolupar l’eslògan, ignorem si havia de tractar-se d’un ministre-estaquirot, català però sense atribucions (com el bon jan de Pere Gual Villalbí en els anys previs), d’un ministre qualsevol però domiciliat a la Diagonal o d’un ministre per a Catalunya, amb aires de virrei. No cal aclarir que, ni al Pardo ni a Castellana 3, li van fer gens de cas.

No obstant això, aquella vella idea sembla haver reviscut aquesta tardor, en el marc de l’operació diàleg afavorida pel reinvestit Govern de Mariano Rajoy. Ho dic perquè, després de setmanes de retòrica i gesticulació dialoguistes, l’únic moviment concret de l’Executiu central ha estat instal·lar a la seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, un despatx a Barcelona. No al Palau Reial de Pedralbes –que avui, en mans de l’Ajuntament i la Generalitat, és territori comanxe– sinó al Palau Montaner, seu de la Delegació del Govern a Catalunya i antany, hélas, de la Prefectura Provincial del Movimiento de Barcelona. Però segur que ja està desinfectat...

I quin ús polític ha fet fins ara Soraya del seu flamant espai de treball barceloní? Doncs l’ha emprat per conversar amb els líders del PSC, Miquel Iceta, i de Ciutadans, Inés Arrimadas, atès que reunir-se amb el PPC seria tant com fer-ho amb si mateixa, i ja li ofereix a García Albiol algunes photo opportunity els caps de setmana, en actes de partit. O sigui que, de moment, i més que abordar el “desafiament català”, la vicepresidenta sembla ocupada en sargir una espècie d’Unió Monàrquica Nacional 2.0.

Però fins i tot si, després de Nadal, Sáenz de Santamaría es posés a dialogar amb la Generalitat, sobre quin, dins de quin frame? Els mitjans han informat àmpliament que el Govern Rajoy només està disposat a parlar de diners, excloent qualsevol pacte fiscal. Segons hem pogut llegir, no hi haurà “més concessions lingüístiques i culturals” –

observi’s la carrega significant de la paraula concessions– ni cap espai per al concepte de “nació”. Tampoc és un secret la immensa reticència del Partit Popular davant la hipòtesi de la reforma constitucional, i ja hem vist la virulenta reacció de la FAES davant la lleu autocrítica respecte de la campanya del PP contra l’Estatut. Aznar només és militant de base, però segueix dibuixant les línies vermelles.

Em temo que, per arreglar el problema català, es necessitarà molt més que una vicepresidenta amb despatx ocasional a Llúria cantonada Mallorca.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.