La carta d’un nen de vuit anys a qui assetgen per pintar-se la cara de princesa

En Manuel, un nen d'un poble de Catalunya, va participar en una activitat de pintar-se la cara a la seva escola el 2012, quan tenia quatre anys. Mentre els seus companys reclamaven que els maquillessin de lleó, de superheroi o de calavera, ell va demanar que el pintessin de princesa. A partir de llavors, un grup de nens de la seva classe van començar a assetjar-lo, explica per telèfon a Verne la seva mare, la Natalia.

Tant el seu nom com el del fill són ficticis, ja que han demanat mantenir l’anonimat per protegir el menor. El rang d'insults, afegeix, anava de "marieta" a cridar-lo amb l'equivalent femení del seu nom. El nen, que ara té vuit anys, ha sofert durant la meitat de la seva vida aquest tipus d'assetjament per companys de la seva mateixa edat. D'aquí aquesta carta:

Hola,

us vaig a explicar allò que em molesta i m'enfada. Que em feu burla, que em digueu coses lletges, que utilitzeu paraules boniques d’insult, que escrigueu coses lletges de mi i sobretot que us rigueu de mi.

Totes aquestes coses em fan sentir malament, trist, enfadat i sol.

Sento que no tinc amics i amigues i no m'agrada.

Jo voldria ser amic vostre i que em tractéssiu bé. M'ajudaria a sentir-me més bé.

Aquest cas s'ha fet públic després que l’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya l’agafés com a exemple de tot el que sofreixen "moltíssims nens", diu per telèfon el portaveu de l’associació, Eugeni Rodríguez, que ha facilitat la carta a Verne. Amb l'assessorament d'aquesta ONG, la família d’en Manuel ha portat el cas fins al Síndic de Greuges.

L'assetjament al qual estava sotmès en Manuel va arribar a un punt "insuportable", segons Natalia, el curs passat. "Els nens que es ficaven amb ell van pintar coses per l’escola. Al final del primer trimestre vaig parlar amb la seva professora. Em va dir que no havia notat res", afegeix.

“Llavors van començar els atacs d'ansietat. Un dia, fins i tot van pintar a la pols del meu cotxe la paraula marieta”, diu la mare, que va elevar la queixa a la direcció. "No va servir de res [...] Finalment, el meu marit i jo vam prendre la decisió de canviar-lo d’escola", diu. No obstant això, en Manuel va tornar a trobar-se amb els seus assetjadors aquest estiu, durant un casal d’estiu.

"Els monitors sí que es van adonar de la situació que el meu fill estava patint. El van animar que escrivís una carta per expressar com se sentia. Ho va fer a casa, ell sol. Després, la va llegir davant els seus companys, entre els quals hi havia els agressors", explica la Natalia. L'atenció dels monitors va parar els atacs: "Va ser una gran ajuda. Per a ell, expressar-se així va ser tot un alliberament [...] A més, a la nova escola el tracten genial. Ningú es fica amb ell. Ja no té atacs d'ansietat".

“Cal parar aquestes situacions”

Al juliol, durant el casal d’estiu, la mare del nen de vuit anys es va posar en contacte amb l’Observatori. "Ens sembla una autèntica vergonya que hi segueixin havent aquest tipus d'actituds", indica el portaveu de la ONG. "En aquests casos, els centres solen optar per canviar d’escola el nen que sofreix assetjament. Creiem que no hauria de ser així. Els agressors en surten impunes", diu.

Rodríguez creu que s'ha produït un incompliment de la Llei contra l’Homofòbia, aprovada pel Parlament de Catalunya l'any passat. En l'article 12, aquesta norma regional estableix que "cal vetllar perquè la diversitat sexual i afectiva, la identitat de gènere i els diferents models de família siguin respectats en els diferents àmbits educatius". "L’Administració de la Generalitat ha de garantir el desenvolupament de l'establert per aquest article", prossegueix el document. Un cop es pronunciï el Síndic de Greuges, la família decidirà si recorre a la justícia ordinària.

No és la primera vegada que la carta d'un nen transcendeix als mitjans de comunicació. "Els que van a religió fan excursions sense nosaltres. A més, veuen pel·lícules, van als ordinadors, a jugar al paintball... És un suborn de l'església", va indicar en Lucas, un nens de 12 anys d'Alcalá de Henares (Madrid), en una carta dirigida al director d'EL PAÍS.