Quan les trames coincideixen
La intromissió del poder judicial en el legislatiu va donar una mica de 'punch' a l'última sessió de control al Govern
És habitual que al Parlament de Catalunya discorrin en paral·lel dues trames, una de més formal a l’hemicicle, i una altra d’alternativa que evoluciona per passadissos i despatxos, i que és la que s’emporta més fotògrafs i reporters. El que ja no és tan freqüent és que les dues trames comparteixin tema i es complementin. Al món de la ficció, quan un guionista aconsegueix aquesta unitat argumental els companys li fan l’onada (i molts d’ells el maleeixen en silenci amb enveja).
Una cosa així va ocórrer en l’última sessió parlamentària de l’any. Els diputats debatien una resolució –en el gairebé mai senzill llenguatge parlamentari, una cosa així com una declaració de principis– sobre l’assumpte de la votació rupturista, i alhora els consellers rebien en un despatx una notificació judicial sobre el mateix tema. Els membres del Govern s’alternaven de quatre en quatre desfilant davant la premsa i davant el secretari judicial. Alguns exageraven la cara de “que digne que sóc”. Una vegada complerts tots dos tràmits –el del tribunal i, no menys important, el de passar davant de les càmeres–, tornaven als seus escons. Llavors coincidien les dues trames i arribava el clímax dramàtic. I els diputats de Junts pel Sí, disciplinats, prorrompien en aplaudiments (ningú ha gosat fer encara una onada a l’hemicicle. No ho descarteu).
La intromissió del poder judicial en el legislatiu va donar una mica de punch a una sessió de control al Govern una mica de final d’any, amb tots els grups marcant terreny. Sense sorpreses: García Albiol, una mica desganat, acusava Puigdemont de radical, i Ciutadans, d’adoctrinar les escoles; la CUP denunciava les portes giratòries, els comuns demanaven la renda mínima garantida i Jordi Turull ovacionava el president perquè la revista Time cita el referèndum. Ah, i Puigdemont també marcava estil, fent broma una vegada més a costa de Ciutadans, perquè aquests es van empassar amb entusiasme que algú havia muntat un Perreo pel sí. Iceta va mostrar perfil baix –tal vegada perquè ningú li recordés les seves recents fotos de Blues Brother– i Andrea Levy es va perdre gairebé tota la sessió de control per culpa del mòbil, que la va fer aixecar contínuament de l’escó: sort que té seient de passadís.
