Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Claus del postmodel Barcelona

El que avui s’està desenvolupant no és un model tancat i imposat de ciutat. Donar prioritat a la política d’habitatge assequible suposa una nova manera d’entendre l’urbanisme

La Barcelona actual aspira a convertir-se en un referent com a ciutat dels drets i les oportunitats. Però, com aconseguir que aquest èmfasi en la justícia social comenci a reflectir-se en els aspectes físics i urbans?

Per a això ha estat prioritari prendre decisions dràstiques. Si tota ciutat està formada per parts essencials –mobilitat, espai públic/espai verd, habitatge, treball, equipaments (salut, educació, esport, cultura...) i comerç– la interferència del turisme massiu posa en perill aquests elements del sistema urbà. On això ja succeeix la qualitat de vida dels seus habitants queda condicionada. De fet, la ciutadania ja el considera el segon problema més important. Per posar ordre a l’empremta expansiva de la indústria turística es va dictar la moratòria d’allotjaments turístics i s’ha redactat el PEUAT (Pla Espacial Urbanístic d’Allotjaments Turístics), que atura la realització d’alguns hotels, encara que altres ja havien iniciat els tràmits, han obtingut la llicència i s’estan realitzant.

Aquest monocultiu del turisme, un dels efectes de la Barcelona postolímpica d’èxit, amb la posterior perversió dels apartaments turístics, està condicionant molt negativament el dret a l’habitatge.

I és que el model actual és ben diferent del model Barcelona, en el qual no es va prioritzar l’habitatge social; no es va millorar el transport públic i es va prevaler la construcció de les rondes; no va haver-hi cap criteri de sostenibilitat; no es va respectar el patrimoni industrial; i la relació públic-privat es va basar en una aliança en la qual es considerava lícit facilitar sòl públic als inversors.

El que sí que té continuïtat i es multiplica, en relació amb els últims mandats, és la voluntat de ser una ciutat ecològica, pensada per al vianant, que ha d’anar conquistant asfalt a l’automòbil: des dels interiors d’illa, els nous bulevards com el passeig de Sant Joan o els murs verds, juntament amb els parcs pendents a Glòries i a la Sagrera, fins a la pacificació de la Meridiana, la reestructuració de Pere IV i el gran nombre de vies verdes, noves o remodelades, que es van a iniciar per fer una ciutat més saludable i menys contaminada.

En posar els drets com a centre de la ciutat s’ha rescatat el dret a l’habitatge. I no només la política d’habitatge assequible s’ha convertit en prioritària, sinó que la ciutat es comença a pensar i reestructurar a partir de la redistribució de l’habitatge social. Resulta increïble que, enfront d’una emergència habitacional que ja té anys, en l’anterior mandat es decidís deixar de fer habitatge públic. Avui s’afronten els diversos problemes de la vulnerabilitat habitacional amb la creació d’equips com la UCER (unitat contra l’exclusió residencial); es defensa el bon ús de l’habitatge en iniciar l’inventari de pisos buits, se n’incorpora una part al fons de lloguer assequible i s’aplica la disciplina de l’habitatge; es promouen cooperatives; s’argumenta la regulació necessària dels preus de lloguer; es crea l’Observatori de l’Habitatge, etcètera. I en la promoció d’obra nova destaca el concurs internacional de més de 300 habitatges a Glòries, al qual s’han presentat 95 equips d’arquitectes.

Dins del terreny del dret a l’habitatge una rehabilitació proactiva ha de ser clau, que més que subvencions estableix convenis i que es dirigeix a aquells barris i edificis que més la necessiten. A través de la rehabilitació energètica i del Pla de Barris es poden millorar els espais de vida de les persones i es pot aconseguir l’urbanisme redistributiu que es planteja. Aquest Pla de Barris, que ha començat per la gran franja del Besòs, està activat de manera transversal, per reforçar la millora d’aquelles àrees de Barcelona amb problemes de desigualtat i que més necessiten enriquir la seva estructura urbana, millorant l’espai públic i reforçant els seus equipaments, especialment els educatius.

El que avui s’està desenvolupant no és un model tancat i imposat de ciutat, sinó un postmodel, que tendeix cap a una manera nova d’entendre l’urbanisme; un urbanisme que deixa de plantejar com a objectiu les grans obres i que reclama la renovació de plans i lleis, per fer-lo més versàtil i àgil; un urbanisme tàctic, de pluja fina; un model de canvi i en continu debat i revisió.

Josep Maria Montaner és arquitecte i regidor d’Habitatge i regidor del districte de Sant Martí.