Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El decantament de Ciutadans

El partit fundat per exvotants d’esquerra decebuts amb Maragall s’integra ara en el camp de la dreta en definir-se com a liberal

El decantament de Ciutadans

Ciutadans va pel camí d’abandonar la seva ubicació ideològica inicial com un partit en part liberal i en part socialdemòcrata per decantar-se definitivament del costat del liberalisme. Els seus òrgans han proposat el canvi perquè l’assumeixi el proper congrés, previst per a febrer. És una decisió coherent amb el que el partit defensa en els últims anys, per la qual cosa no és d’esperar que li resti suports electorals significatius. Si els perd serà, probablement, per altres raons. Els qui l’han votat en els últims anys, en particular des de les eleccions al Parlament Europeu del 2014, ja sabien que en escollir la papereta de Ciutadans no estaven votant a l’esquerra.

El pas que fa ara, la seva alineació formal amb el liberalisme, adquireix una significació especial si s’atén a les circumstàncies del naixement del partit. Ciutadans va sorgir a Catalunya per l’impuls de grups d’activistes contra la política lingüística dels governs de Jordi Pujol. Es tractava de grups declaradament contraris al nacionalisme català i aquesta era la seva carta de presentació. No obstant això, tant com aquest rebuig, els fundadors proclamaven també la seva profunda decepció pel que consideraven com la rendició del partit socialista davant el nacionalisme català.

Entre els impulsors –un grup de 25 o 30 professionals, periodistes i professors, alguns d’ells amb una trajectòria que ja era llarga en aquell moment– n’hi havia que havien estat votants de l’esquerra, afiliats del partit socialista i fins i tot del comunista. Durant els anys immediatament anteriors a la creació de Ciutadans s’havien convertit en crítics actius dels governs d’esquerres, però amb la particularitat de presentar-se a si mateixos com a progressistes decebuts. No eren liberals que rebutgessin les posicions més o menys socialdemòcrates de Maragall i Montilla, sinó que solien presentar-se com a progressistes exvotants del PSC o del PSUC que es consideraven traïts i abandonats en la seva defensa dels drets dels castellanoparlants.

Quan el 2006 Ciutadans va aconseguir tres escons al Parlament català va criticar i va atacar els governs de l’esquerra que van presidir els socialistes Pasqual Maragall i José Montilla, com abans ho havia fet amb els de Convergència i Unió (CiU). Aquestes posicions els van alinear inevitablement amb el PP en molts dels assumptes nuclears de la política catalana, però la diferència amb el PP residia que, a partir del 2006, els diputats de Ciutadans podien votar i votaven amb l’esquerra al Parlament en alguns aspectes de política social i econòmica.

Volien ser un partit ambidextre, que pugnava per atreure l’electorat socialista, en particular els amplis segments de població originària d’altres parts d’Espanya que hi ha a Catalunya. Llançava les seves xarxes a la dreta per disputar el vot espanyolista al PP i feia picades d’ullet socials a l’esquerra per disputar vots al PSC i a ICV.

Aquesta política no li va anar malament, a Ciutadans. En les eleccions catalanes del 2014, es va convertir, amb 735.000 vots i 25 escons, en la segona força, és a dir, en el grup líder de l’oposició. Un gran salt, que s’havia anunciat ja poc abans en les eleccions europees del 2014, quan va rebre mig milió de vots a tot Espanya i, es va ratificar després en les eleccions a Corts del 2015, en obtenir 3,5 milions de vots i 40 escons en el Congrés dels Diputats després de fer-se publicitat com a partit centrista.

Els antics progressistes decebuts, no obstant això, ja han deixat de ser-ho. Ara són liberals. En estricte realisme, en els temps polítics que corren, això és sinònim de neoliberalisme. És a dir, de la dreta-dreta, l’espai politicoideològic on és el PP a tot Espanya i, a Catalunya, a més, el PDCat.

El gir ja va ser percebut per l’electorat el 2015 quan Ciutadans va fitxar com a cervell del partit en matèria econòmica Luis Garicano, un professor de connotat perfil neoliberal. Va ser precisament aquest fitxatge el que va donar motiu al fet que els seus competidors de l’esquerra qualifiquessin Ciutadans com a braç polític de l’Ibex 35, és a dir, un partit defensor dels interessos polítics de les grans empreses.

El canvi en la definició ideològica de Ciutadans significa que els seus dirigents estimen que poden demanar el vot de la població treballadora del cinturó de Barcelona i Madrid, per exemple, no ja amb un programa socialdemòcrata en competència amb les esquerres sinó amb un programa liberal en competència amb el PP i el PDCat. És la primera bona notícia que reben els socialistes des que va començar el seu declivi electoral.