Selecciona Edició
Connecta’t

Els herois també moren, i generalment de mala manera

L'escriptor i traductor Carlos García Gual repassa en el seu nou llibre el final de 25 famosos personatges dels mites grecs

Àiax es mata amb la seva espasa, segles VI-IV a. C.
Àiax es mata amb la seva espasa, segles VI-IV a. C.

L'última aventura de l'heroi és la seva mort, i sovint no va gaire d'acord amb la seva vida. Grans herois clàssics han tingut morts dolentes, miserables, infames, estranyes i fins i tot ridícules. A l'aventurer Jàson, el líder dels argonautes que van aconseguir el velló d'or, el va matar el seu propi vaixell, el vell Argo, quan un dia que l'heroi descansava a l'ombra del navili encallat i corcat li va caure al cap el masteler, que ja és una mort estúpida quan has bregat amb una serp monstruosa i amb els guerrers spartoi nascuts de les dents del drac d'Ares.

A Perseu, vencedor de la monstruosa Medusa, una font li atribueix haver mort d'una manera encara més absurda: enfurismat amb el seu sogre, Cefeu, va extreure el cap del monstre i el va alçar perquè la mirada petrifiqués el pare d'Andròmeda, oblidant-se que era cec; sorprès perquè el cap no produïa l'efecte habitual, el va girar per observar perquè fallava i ell mateix es va convertir en pedra.

Són algunes de les històries sorprenents que explica Carlos García Gual (Palma, 1943) en el seu últim llibre, La muerte de los héroes, un compendi breu —un centenar i mig de pàgines— però absolutament apassionant de mites grecs que se centra en la fi de 25 personatges clàssics que l'escriptor, crític, traductor i catedràtic de Filologia Grega de la Universitat Complutense acaba de publicar a Turner. El llibre es divideix en tres apartats: en el primer es recullen les morts d'herois mítics (Èdip, Hèracles, Teseu, Bel·lerofont...), en el segon les d'herois homèrics (Agamenon, Aquil·les, Ulisses, els dos Àiax...) i en un tercer s'hi afegeixen les morts de tres heroïnes tràgiques: Clitemnestra, Cassandra i Antígona.

“M'ha quedat més tristot que el llibre de les sirenes, oi?”, reflexiona García Gual. “Aquests herois són vells amics en els seus últims moments, quan cau el teló. En els mites i llegendes sovint la mort queda al marge i no s'explica, només hi surten les gestes. Jo he espigolat textos i autors buscant dades literàries sobre aquestes morts d'herois, moltes vegades poc conegudes. En algun cas, la mort s'explica en fonts primeres, com la d'Èdip a Èdip a Colonos. En d'altres he fet servir fonts molt secundàries o tardanes”.

Com van acabar...

Les morts dels herois grecs són molt variades i algunes fins i tot pintoresques. Aquesta n'és una breu llista:

Orfeu: Esquarterat per les bacants. El seu cap va seguir cantant.

Alcmeó: Assassinat pel sogre i els cunyats.

Teseu: Empès per un barranc. Segons altres fonts, va ensopegar.

Bel·lerofont: Abatut del cavall (volador).

Àiax Telamó: Se suïcida amb la seva pròpia espasa.

Àiax el Menor: Ofegat al mar.

Ulisses: Travessat per la llança marina (amb punta d'espina de rajada) del fill que va tenir amb Circe i que no coneixia.

Aquil·les: Mort per les fletxes de Paris (o del mateix Apol·lo).

Paris: Mort a sagetes per Filoctetes.

Asclepi: Fulminat per un raig de Zeus per haver ressuscitar un mort.

Menelau: Un dels pocs que va morir al llit (un altre és Nèstor, rei de Pilos). Per descomptat no el va matar Eric Bana (Hèctor) com al film Troia.

“El més interessant de l'heroi”, medita l'autor, “és la seva fragilitat, que no sigui d'una peça. L'heroi al final es trenca. Mor i cau”. García Gual destaca que hi ha molt poques “morts boniques” entre els herois grecs i apunta que en el moment final es destaca més el páthos, el patiment, que no pas el kléos, la glòria.

Hi ha moltes morts dolentes, en canvi. “Sí, potser la pitjor és la d'Hèracles, Hèrcules, que es llança a una foguera turmentat per la túnica enverinada que li regala, ignorant del que provoca, la seva estimada Deianira. Morir per culpa de qui t'estima... que tràgic que és això. O la d'Ulisses —que no s'explica a l'Odissea—, mort a les mans del fill que va tenir amb Circe, Telègon, que el mata sense saber que és el seu pare”. El liquida amb una llança que té a la punta una espina de rajada. “Amb això compleix la profecia que la mort li vindria del mar. És curiós, oi? He llegit que alguns pobles a Oceania fan servir aquestes espines o dards com a armes”.

La mort de Jàson, en canvi, segons apunta l'estudiós, resulta irònica, com la de Perseu. La d'Agamenon, mort com bestiar sacrificial sota la destral que esgrimeix la seva esposa, Clitemnestra, també és de les dolentes dolentes. “Però estava justificada, havia immolat la seva pròpia filla Ifigènia per afavorir Artemísia i que la flota grega pogués partir contra Troia, i tornava a casa amb una princesa troiana captiva com a amant, Cassandra”. ¿No prefigura Clitemnestra, “d'ulls de gossa” (Homer), Lady Macbeth en la seva sagnant decisió? “Pot ser, però Lady Macbeth no mata el seu marit, això de Clitemnestra és més greu”.

L'escriptor té una predilecció especial per la mort d'Hèctor. “És l'heroi més modern i humà de la Ilíada, el més estimat per Homer. No lluita per la glòria, sinó pels seus i per la seva pàtria: és un heroi cívic. Aquil·les, en canvi, encara que és tot un heroi èpic, no hi ha cap dubte, és un heroi més primitiu: egoista, superb”. Hèctor venç la seva por per afrontar la mort segura a les mans d'Aquil·les. “Sí, compleix el seu deure. Hi ha alguna cosa en aquest episodi molt commovedora, la Ilíada és tant la tragèdia d'Hèctor com la còlera d'Aquil·les”. Algunes morts d'herois clàssics recorden aquella frase de Batman a El cavaller fosc: “O mors com un heroi o vius prou per veure't convertit en malvat”.

Aquil·les mata Hèctor en una pintura d'un vas grec del segle VI a. C.
Aquil·les mata Hèctor en una pintura d'un vas grec del segle VI a. C.

Hi ha reminiscències dels herois grecs en els de ara? “Sí, sens dubte; però els herois actuals, que es refugien en el còmic o el cinema de gènere, a La guerra de les galàxies, per exemple, són com xavalla en comparació. Els veig poca personalitat pròpia. Els antics tenien més caràcter individual, Aquil·les, Hèctor, Ulisses. Això sí que eren herois! Els d'ara em semblen una mica avorrits, tots han de recórrer a l'ambigüitat, la traïció i fins i tot la la maldat. Superman? Un pelacanyes, és més llesta la seva nòvia”. Per Lobezno ja ni l'hi pregunto.

García Gual sosté que “els herois avui no estan de moda” i que vivim “una època sense grans herois”, d'“herois menors”. Posats a citar un heroi modern que li agradi, després de rumiar-hi molt, cita Lawrence d'Aràbia. Reconeix que ha escrit aquest llibre, a banda de mostrar “com de variats són els camins que els condueixen a l'Hades”, per recordar i reivindicar els vells herois. Ho fa “amb cert ardor, amb la intensitat de qui visita antics amics en el moment del comiat”.