Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Autopistes radials i fotos del Rei

Els traçats innecessaris són expressió d'una concepció centralista de l'Estat o declaradament comissionista: en benefici propi o per als partits

“Una nova fita”, “la solució als problemes de transport entorn de Madrid” o una “aposta clara que moltes generacions d’espanyols hauran de valorar i agrair”. Les inauguracions de les autopistes radials de peatge bàsicament al voltant de Madrid, en la seva majoria del consorci compost per Abertis, ACS, Sacyr i Bankia), van suscitar una àmplia mostra de vocabulari èpic. Les expressions que encapçalen aquestes línies van ser pronunciades en plena efervescència desenvolupista pel llavors president del Govern, José María Aznar; el ministre de Foment, Francisco Álvarez Cascos, o el llavors alcalde de Madrid Alberto Ruíz Gallardón. Era temps en què no era assenyat oposar-se a aquestes vies que oxigenarien el cor del gran Madrid. Amb prou feines 10 anys després d’aquell Pla d’Infraestructures 2000-2007, els diners públics aniran al rescat de les autopistes. La festa costarà els 4.000 i els 8.000 milions d’euros. La clàusula de Responsabilitat Patrimonial de l’Administració (RPA) obliga l’Estat a assumir una infraestructura en cas de fallida i a pagar a les concessionàries l’import de la inversió que encara no han recuperat. La RPA és el comodí contra el risc de bancs i concessionàries.

Que les radials no funcionaven era un secret a veus. Contra l’evidència, Ana Pastor, anterior ministra de Foment de Rajoy, mostrava gran aplom en assegurar que les autopistes, més enllà del peatge, no costarien ni un euro al contribuent. Esquizofrènia total, doncs, entre relat i realitat, ja que el 2013, el trànsit havia descendit en un 48% respecte al 2007 i, esclar, no sortien els comptes, com succeïa en els plans quinquennals soviètics. Hi ha altres precedents recents d’aquest auxili social obligatori a negocis privats ruïnosos. Amb la paralització del projecte Castor, per mig miler de petits sismes a la zona de Tarragona i Castelló, l’Administració ja va haver de pagar 1.350 milions d’euros –pactats en el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero– a Escal UGS, controlada per ACS.

O sigui que en el cercle viciós entre infraestructures i diners públics sembla que Espanya continua sumida al segle XIX, quan el negoci consistia a fer quilòmetres de vies de ferrocarril per aconseguir subvencions, encara que es tractés d’un projecte inútil. Temps aquells del Marquès de Salamanca, ministre d’Hisenda, en què es va concedir un crèdit per a la companyia ferroviària de la qual ell mateix era el principal accionista. Les ajudes públiques van suposar el 50% del capital desemborsat en l’època de gran febre ferroviària espanyola. Els símptomes es van perllongar amb vaivens fins a la dictadura del general Primo de Rivera. La II República va suposar un punt de ruptura. El socialista Indalecio Prieto, ministre de Foment, va denunciar en referència a la línia no nata Santander-Mediterrani el seu traçat “capritxós” que “descrivia revolts innecessaris que el seu objectiu era augmentar el benefici de les empreses concessionàries”.

El despropòsit ferroviari i d’infraestructures a Espanya forma part d’una història que arriba fins avui dia. Trens d’alta velocitat buits –com succeïa amb els combois que circulaven al segle XIX–, o traçats radials o innecessaris, expressió d’una concepció centralista de l’Estat quan no declaradament comissionista: en benefici propi o per finançar partits. L’única esmena pactada per als pressupostos del 2010 entre PP, PSOE i CiU va ser la que concedia 250 milions d’euros en crèdits participatius a les concessionàries de les autopistes radials.

Hi ha partits amb ànima vuitcentista, que campeja en molts altres àmbits. Aquí hi ha el Codi Penal, segons el qual cremar una foto del Rei suposa una injúria greu i, com a tal, pot ser castigada amb penes d’entre sis mesos i dos anys de presó. L’article blinda qualsevol dels integrants de la Família Reial. I la judicatura espanyola i el Tribunal Constitucional comparteixen aquesta línia.

Independentment de com es consideri de reprovable o no la crema de fotografies del Rei, és un contrasentit que en ple segle XXI es prevegin penes de presó pel que no hauria d’estar tipificat com a delicte. El catedràtic de Dret Penal Joan Queralt sosté que el Rei és un símbol de l’Estat i que quan actua no ho fa a títol personal sinó amb el suport i l’autorització expressa del Govern. Per tant, castigar la crítica al Monarca quant a tal, ja que no té cap poder autònom, seria ni més ni menys que elevar-ho a figura sagrada… I això ens retornaria, una vegada més, al segle XIX.