Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Blaugrana en blanc i negre

Alguns periodistes vam ser còmplices silenciosos al final de les aventures de Ronaldinho ‘Gaúcho’

Pere Cusola, nascut a la Masia, va cuidar la gespa i la porta d'accés al vestuari.
Pere Cusola, nascut a la Masia, va cuidar la gespa i la porta d'accés al vestuari.

Ha arribat el Gaúcho?

Va haver-hi un temps en què l'exercici del periodisme consistia a anar cada dia al mateix lloc, a la mateixa hora i preguntar a la mateixa persona, i a la mateixa gent, fins que sabies que cap et podia eludir ni mentir, ni tan sols quan es tractava de conèixer les aventures d'un personatge tan díscol com Ronaldinho.

La meva rutina començava a l'entrada de l'estadi, davant de la barrera que des d'una garita movia Fernando Calderón, l'autoritat del qual s'expressava en un senyor bigoti negre, dissuasiu i tan rotund com el mateix Camp Nou.

“El seu cotxe ha entrat”, va respondre Fernando a la meva pregunta, la millor manera de no enganyar-me ni tampoc de trair Ronaldinho ni el Barça. L'arribada del vehicle no garantia precisament la presència del 10. Tot i que el seu Audi estava aparcat com el d'un futbolista més del planter de Frank Rijkaard, el Gaúcho no era dins, ni del cotxe ni del camp, sinó que segurament encara descansava d'una nit més exigent que l'entrenament matinal al despatx de Manel a la sala Bikini. Ronaldinho havia enviat un xofer amb el seu cotxe al Camp Nou. Així, els periodistes no s'estranyarien i suposarien que si no s'entrenava és que devia ser al gimnàs, al servei mèdic o a l'oficina amb el president Joan Laporta.

Molt poc després hi va haver un dia en què, per contra, i com a mostra de la dispersió del brasiler, tampoc va passar per casa, acabat de sortit de la sala de festes en què va gaudir de les seves millors nits a Barcelona, i en arribar es va trobar que no hi havia ningú al Camp Nou. No s'havia assabentat que el tècnic havia donat festa als titulars del Barça.

L'externalització de serveis ha complicat unes relacions ja afeblides i deshumanitzades

Alguns periodistes vam ser còmplices silenciosos al final de les aventures de Ronaldinho Gaúcho, potser perquè a l'inici havíem estat partícips dels seus sorollosos triomfs en estadis com el Bernabéu. Aquell cercle virtuós es va convertir en viciós: si Rijkaard no va tenir el valor de fer fora Ronaldinho, el jugador que va canviar la vida al barcelonisme, Laporta tampoc es va atrevir a destituir el tècnic que li va permetre redimir el llegat de Johan Cruyff. La complicitat que hi havia entre directius i futbolistes va arribar a molts periodistes, tots deutors del somriure del Gaúcho. La gestió de la informació resultava senzilla i còmoda, sobretot mentre va governar el Barça.

El paper del periodisme agraït es complica quan l'equip deixa de guanyar i s'imposa explicar els motius sense atendre els interessos particulars sinó per la necessitat de respondre a exigències de l'ofici, cosa que demana un cert distanciament per buscar la notícia, trobar-la, contrastar-la i publicar-la, un procés que durant un temps va passar per guanyar-se la confiança dels treballadors qualificats del Barça.

Fernando Calderón no em va passar mai cap informació, ni bona ni dolenta, sinó que només em va donar conversa, va atendre les meves preguntes i em va insinuar la pista de Ronaldinho. Tampoc Alfonsa García, la senyora que es cuidava dels lavabos a l'última planta de l'estadi, la de la tribuna de premsa, t'explicava gaires novetats sinó que simplement de saludar-la sabies pel to de la conversa si passava res seriós aquell dia al Camp Nou. I també era reconfortant creuar-te Manel Vich mentre caminava cap a la seva cabina per cantar les alineacions perquè abans s'havia vist amb l'entrenador, amb el president i amb la figura de l'equip, sobretot en temps de Ronaldinho.

La jornada d'un periodista que es cuidava de la vida del Barça començava a la barrera d'entrada de l'estadi i acabava a la porta de sortida del camp, després de passar per la sala de premsa, batejada amb el nom de l'inoblidable Ricard Maxenchs, i entreveure l'accés al vestidor, que en el seu moment guardava Pere Cusola, capaç amb una mà de tallar la gespa i d'imitar irreprotxablement les firmes dels jugadors, sempre requerits per dedicar una samarreta o una pilota del Barça. A Cusola el van substituir personatges tan familiars com Bustos i, ara mateix, José Muñoz. Ningú va ocupar, en canvi, el lloc de Francesc Martí, perquè van tancar el bar de la premsa, el mateix en què s'anunciaven les alineacions en una pissarra, i amb el temps també va desaparèixer la figura del sereno, un senyor guenyo que em va explicar que havia rebut una propina de 5.000 pessetes per deixar que una parella celebrés la nit de noces al gol sud del Camp Nou. I encara segueixo la pista d’Avelino Blasco, el cuiner de la Masia, la residència dels joves futbolistes en què menjaven treballadors de la categoria de la secretària Mercè Garriga o el coordinador del futbol de base Oriol Tort.

Hi haurà companys que recordaran la telefonista Trinidad Turmo, per no parlar de fisioterapeutes tan servicials com Ángel Mur, pare i fill, o d'assistents entranyables, pocs com Papi Anguera o Txema Corbella. Augmenta per sort la bibliografia dedicada a persones que van dignificar amb la seva feina el Barça per la investigació de periodistes com Xavier García-Luque, Frederic Porta, Jordi Finestres, Josep Bobé o Ángel Iturriaga o de documentalistes del Barça de la categoria de Manuel Tomás per no parlar de l'historiador Carles Santacana.

La majoria són o han estat gent de club, lleials a l'empresa, i, per tant, no van dir mai cap paraula de més, de la mateixa manera que no acostumaven a confondre la premsa, lliurada a la seva rutina de passejar cada dia per l'estadi per prendre el pols al Barça. Els periodistes necessitàvem interlocutors per contrastar les novetats i només a partir d'una bona praxi, la que garantia un control de qualitat i rigor, s'establia una relació de confiança, un pacte tàcit amb les fonts, també amb les del FC Barcelona.

L'externalització de serveis ha complicat unes relacions ja afeblides i deshumanitzades des que els treballadors han estat substituïts per executius i els clubs prefereixen els especialistes en relacions públiques i comunicació corporativa que els periodistes, avui perduts pel Camp Nou. Ningú ens necessita, tampoc, els jugadors, i ja no tenim a qui poder preguntar per saber coses sobre Neymar. No es tracta de convertir cada crònica en un exercici de nostàlgia i frustració sinó d'elogiar obres com la del fotògraf Xavier Valls, que ha publicat un llibre fantàstic –El meu Barça en blanc i negre. Els sentiments d'una època–, amb pròleg de Joaquim Maria Puyal, per recordar que si avui el Barça és una marca guanyadora i comercial és perquè va sobreviure a la derrota, gràcies també al relat periodístic que avui es repudia al Camp Nou.