Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Cavour vs. Garibaldi

La defensa de l'autodeterminació de la Catalunya Nord pel Parlament ha provocat crítiques del Govern francès

Panoràmica del castell de Salses.
Panoràmica del castell de Salses.

El fet de no haver tingut ocasió de gestionar un Estat propi en cap moment dels últims tres segles constitueix per a l'actual procés independentista català un seriós handicap cultural, perquè dificulta la distinció entre tàctica i estratègia, complica la comprensió de la lògica que regeix les relacions entre estats i, sovint, indueix a confondre ideals i interessos.

Només des d'aquesta classe de mancances s'entén que, l’octubre passat, el Parlament de Catalunya aprovés una declaració defensant el dret d'autodeterminació dels Països Catalans, amb inclusió explícita de la Catalunya Nord. Ho va fer a proposta de la CUP, que –per raons fàcils d'imaginar– va arrossegar Junts pel Sí a votar favorablement el text. Amb quines conseqüències pràctiques? Fins on sé, la causa de l'autodeterminació de l'àrea compresa entre Salses i Guardamar no ha progressat ni un mil·límetre en aquests dos mesos. En canvi, la referència que a la declaració es feia al Rosselló ha donat lloc a una nota verbal de queixa del quai d’Orsay, a una protesta de l'ambaixador francès a Madrid i, la setmana passada, a unes paraules del ministre d’Exteriors francès reclamant respecte per la seva sobirania. El Govern de Rajoy es frega les mans, i l'hostilitat de París contra una Catalunya independent guanya més arguments. Vaja, un negoci rodó.

Sens dubte, per deformació professional, aquesta maldestra seqüència d'esdeveniments m'ha fet pensar en un capítol alliçonador del procés de la unificació italiana, a mitjan segle XIX. Cap al 1858, i al marge de quina fos la voluntat de les poblacions concernides, la construcció d'una Itàlia unida sofria el bloqueig causat pel domini i la influència dels Habsburgs austríacs al nord-est i el centre de la Península, i el regne de Sardenya-Piemont –eix vertebrador de la unificació– no tenia la força militar ni diplomàtica necessària per desallotjar-los d'allà.

En aquestes circumstàncies, el primer ministre piemontès, el comte de Cavour, va entendre que només el suport de la França de Napoleó III faria possible remoure l'obstacle austríac. Així va ser, tant en els camps de batalla de Magenta i Solferino (1859) com en les maniobres polítiques posteriors. Però Napoleó el Petit no es movia només per amor al “principi de les nacionalitats” ni pel prestigi dels Bonaparte; i, a canvi de la seva decisiva intervenció, va reclamar als piemontesos la cessió del comtat de Niça i el ducat de Savoia.

No eren dos territoris qualssevol. Savoia constituïa el bressol i donava nom a la dinastia que, en la persona de Víctor Manuel II, estava a punt de coronar el Risorgimento. Nizza (així s'escrivia fins llavors) era la ciutat natal de Giuseppe Garibaldi, que va reaccionar amb fúria contra la barata. Per Cavour, però, les prioritats eren la realpolitik i el sentit de l'oportunitat, de manera que el març del 1860 el tractat de Torí lliurava a França Niça i Savoia amb els seus habitants (els quals van ratificar el canvi de sobirania en un plebiscit falsejat). Onze mesos després es proclamava a Florència el Regne d'Itàlia. La identitat nacional italiana va quedar greument amputada per les renúncies territorials de 1860? Jo diria que no.

Sens dubte Garibaldi, el “prodigiós mosqueter de la Llibertat i aventurer de la Glòria” –en paraules de Rubén Darío–, el líder dels camiccie rosse, l’heroi de dos mons, etcètera, posseeix un perfil romàntic i un atractiu infinitament superiors; però qui realment va aconseguir la unitat d'Itàlia va ser aquest buròcrata gris i aplicat, aquest maniobrer hàbil i discret, aquest tàctic magistral que es deia Camillo Benso, comte de Cavour. En política, la pirotècnia, la gesticulació i l'efectisme són una cosa, i els resultats, una altra. Tant al segle XIX com al XXI. Tant en la península Italiana com en la Ibèrica.

Pel que fa a la Catalunya Nord, o el Rosselló, o els Pirineus Orientals, quan en una elecció qualsevol les llistes nacionalistes catalanes –no dic independentistes– aconsegueixin allí el 48 % dels vots (ara com ara estan en l'1 o 2 %), llavors no seran el Parlament de Catalunya, ni la CUP, ni Junts pel Sí els que hauran d'ocupar-se del cas. Si aquest dia arriba, qui es mobilitzarà en tromba per afrontar la crisi serà l’Estat francès. Ho ha fet a Còrsega per molt menys.

Joan B. Culla és historiador.