Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

Normalitzar, sense pors, el castellà

Afortunadament, l’ús social del català ha avançat moltíssim en les últimes dècades, gràcies sens dubte al paper principalíssim de l’ensenyament

Classe d'anglès a l'escola pública Reina Violant de Barcelona.
Classe d'anglès a l'escola pública Reina Violant de Barcelona.

Si en alguna cosa estem tots d’acord és que el debat sobre la immersió lingüística està carregat de propaganda. Ara com ara s’ha convertit en una trinxera política infranquejable que fa impossible entaular un debat racional i assossegat, com ja va exposar fa mesos Ignacio Martín Blanco (“Per un debat racional sobre la immersió”, 9/09/2016). L’últim article de Rudolf Ortega sobre aquesta qüestió, publicat el 17 de novembre passat a El Quadern, constitueix un exemple més d’aquesta dificultat per posar-nos d’acord, ja no només sobre el que els seus diversos defensors pretenen amb aquest model, sinó fins i tot sobre la definició del que és la immersió lingüística. Davant les crítiques contundents que rep, Ortega, en lloc de respondre a qüestions concretes, realitza una defensa seguint el principi d’elevació universal: opta per negar que el model sigui singular o excepcional i, amb això, restar-li al mateix temps dramatisme. Es tracta, la seva, d’una curiosa interpretació que encara no havíem escoltat. La immersió, ens diu, és el sistema lingüístic d’ensenyament “més estès a tot el món, amb diferència”. O sigui, que no és un invent català copiat del Quebec, com fins ara crèiem tots, i els seus defensors relataven amb orgull, sinó la transposició del model d’escola monolingüe que existeix en la immensa majoria del planeta. En definitiva, Ortega sosté, a tot arreu es fa immersió, ni més ni menys, això sí, en la llengua dominant o hegemònica en cada lloc. Fi del problema. A qui no li agradi que comenci a qüestionar el que es fa a França o a Burkina Faso, remata citant uns casos difícilment comparables amb la nostra realitat.

La fal·làcia universalista és una basta manera d’eludir les objeccions conceptuals, pedagògiques i socials que es plantegen al model d’immersió a Catalunya. Perquè sembla bastant lògic interrogar-se sobre si l’exclusió del castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament no topa de cara amb el caràcter estructuralment bilingüe de la societat catalana. No hauria de tenir el castellà més pes en l’educació obligatòria per raons tant pedagògiques com de reconeixement social cap a la llengua materna de la meitat dels catalans? D’altra banda, quin sentit té la immersió per als joves de famílies i entorns majoritàriament catalanoparlants?, i per ventura no suposa també una discriminació per a aquestes classes mitjanes i populars que no poden portar els seus fills a les elitistes escoles trilingües? Algú pot creure’s de debò que els joves catalans que només reben dues hores setmanals de castellà puguin tenir el mateix domini de la llengua de Cervantes que a la resta d’Espanya on l’escola és només en castellà, com s’afirma tantes vegades des de la Generalitat? Encara més delicada és la sospita que la vehicularitat exclusiva del català estigui incidint de forma negativa, juntament amb altres factors socioeconòmics, en el rendiment escolar més baix d’un percentatge significatiu d’alumnes de famílies castellanoparlants, segons es desprèn d’un informe d’una institució tan poc sospitosa d’antinacionalisme com la Fundació Jaume Bofill (Equitat educativa a Catalunya, 2009).

Aquestes i moltes altres qüestions revelen que estem davant un model carregat d’ideologia. Es pretén que el castellà acabi sent considerat com una llengua impròpia entre catalans. Per això se la priva de vehicularitat educativa i es limita el seu ús amb la ciutadania per part de les administracions a situacions excepcionals. Que no existeixi un conflicte lingüístic perceptible és a causa principalment de la proximitat d’ambdues llengües. Els problemes de comunicació bàsica són escassíssims. Però també perquè els castellanoparlants per raons socials, polítiques i culturals no practiquen una actitud militant en relació als seus drets lingüístics.

Malgrat la incomunicabilitat de les posicions quan el debat encès no és pedagògic, crec que en realitat estem en disposició de construir un nou consens lingüístic. Primer, perquè fa anys que ningú defensa una doble línia escolar en català i castellà i, segon, perquè tothom accepta –inclòs el Tribunal Constitucional– que el català, mentre que llengua amb menys parlants, ha de seguir gaudint d’una posició central en l’ensenyament. A partir d’aquí, la resta cau pel seu propi pes. Es tracta d’eliminar l’exclusió dogmàtica del castellà com a llengua vehicular i aplicar percentatges variables (amb un mínim del 25% d’hores lectives en castellà) en funció de la composició sociolingüística del territori i del projecte educatiu del centre. Afortunadament, l’ús social del català ha avançat moltíssim en les últimes dècades, gràcies sens dubte al paper principalíssim de l’ensenyament. La realitat és que el vell discurs de la normalització lingüística sembla superat. Avui el que toca és normalitzar sense pors l’ús del castellà a l’escola i l’administració per ser coherents amb els elogis unànimes que rep el caràcter bilingüe de la societat catalana.