Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Dylan polític

Els temps no han canviat, diu el Nobel, en resposta a la polèmica que el seu premi ha despertat. I a alguna cosa més

Bob Dylan, el maig del 2012, quan va rebre de Barack Obama la Medalla de la Llibertat.
Bob Dylan, el maig del 2012, quan va rebre de Barack Obama la Medalla de la Llibertat.

Margaret Atwood, escriptora summament perspicaç i d’alt voltatge polític, ha dit paraules inèdites sobre el Nobel a Bob Dylan. La decisió ha estat una sageta política. En conèixer la notícia, en plena campanya electoral nord-americana, em va passar pel cap que el veredicte havia de llegir-se també en aquesta clau com en edicions recents del guardó, en particular en el cas de Herta Müller i Svtelana Aleksievitch, dues autores d’envergadura que el premi va descobrir per a públics més grans. Amb Dylan, que ho és tot menys desconegut, aquesta lectura política no s’ha produït, tot i el seu rellevant paper històric. Per Atwood, es tracta d’“una carta d’amor a Amèrica pel moment polític actual, una forma de dir: ‘Recordeu que podeu fer-ho millor que això’”.

Però les reaccions no han anat per aquí ni als mitjans ni a les xarxes. Negar a Dylan el seu caràcter polític és un indici eloqüent sobre com van les coses de la imaginació creativa en els llocs que creuen haver-se-la inventat i ser els seus senyors pels segles dels segles. Tot i les objeccions a un premi sovint capritxós la polèmica sobre si les cançons són literatura fa una mica de riure, doncs la veu humana i el cant són en l’origen de gairebé tot en la cultura literària i els tractes entre persones, en la pau com, ai, en la guerra. L’única cosa que prova és que això de Dylan va alarmar molta gent i els segueix alarmant.

De moment he constatat que el motiu clau i no dit del desconcert és de política cultural, d’oxigen. Un neguit no sense motius, d’una certa supervivència per a les llibreries, que necessiten tant d’estímuls en els lectors si de debó són literàries i de pensament, sobretot les petites llibreries: un no saber si aquest Nobel serveix per vendre llibres o per vendre discos (per promoure més descàrregues il·legals, siguem precisos). El mateix podria dir-se de les petites i mitjanes editorials, que en absolut ho preveien i, a sobre, la que abans havia apostat per Dylan ja havia hagut d’abaixar la persiana, Global Rhythm. Els llibreters no tenien a qui demanar exemplars en els primers dies d’octubre, quan es va saber el premi i els mitjans estaven obligats a omplir pàgines amb Dylan. El Nobel literari és garantia de publicitat mediàtica per això mateix, per ser una ajuda forta per al negoci cultural, tan desatès entre nosaltres.

D’acord, sí. A partir d’aquí, tanmateix, la pregunta continua sent per què a Dylan se li obvia el seu caràcter polític. Per què tants afirmen que els acadèmics suecs han volgut donar-se a si mateixos un bany narcisista dels seixanta, veient-se els grans com els hippies que tal vegada (no) van ser i els més joves donant-se un gust per no haver pogut ser-ho. Un matís sobresurt en aquests comentaris, l’ansietat i el mal rotllo que provoquen els seixanta i els setanta en tanta gent. Poderosos o no que per motius variats creuen necessari cremar heretges ara o alguna cosa així. Sobretot davant un artista neuròtic com Dylan, que no posa res fàcil i segueix passant-se la vida a la carretera, fill dels beat que no ha deixat de ser. És més incòmode que Bowie, que Cohen, fins i tot que Lou Reed, que sense Dylan no hauria estat tampoc el que va ser. Continua complint-se la llei moderna: el millor artista és l’artista mort.

He seguit el debat i veure si l’home deia alguna cosa substancial de cara a la cerimònia, a la qual no esperava que assistís. Atès l’esglai que va provocar en Patti Smith la magna congregació de poder, medalles, indumentària i pedreria d’alta volada –inclòs el vestit de materials reciclats de la princesa Victòria– hauria estat francament divertit veure-hi Dylan, que tanta mala bava pot gastar. Va enviar-hi una dona, l’única entre els premiats. És clar que no podia demanar-li-ho a Joan Baez, a la qual va deixar enrere molt ràpid als escenaris per triomfar sol. De llums i ombres, un munt. Però demanar-li-ho a Patti Smith és una decisió política: “People have the power” és el vers repetit d’una cantant que ja no va ser hippy.

Durant el sopar, sense tantes càmeres, una altra dona, l’ambaixadora nord-americana, va llegir el discurs. Dylan no va eludir la polèmica: les cançons són literatura? Per dir que des dels temps de Shakespeare, que escrivia paraules per ser dites en un escenari i no per ser llegides, els temps segueixen igual. Una declaració sens dubte política, que en un poeta el·líptic diu més. Una ironia política sobre la seva pòpia icona profètica: els temps no han canviat.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF.