Per a hebraistes, comunistes i bibliòfils

Rarament es troba al mercat un llibre que pugui resultar interessant per a tants col·lectius, perquè els bibliòfils no solen ser comunistes i els comunistes no solen ser hebraistes; per contra, els hebraistes van poder ser, al segle XX, també les altres dues coses.

Com una novetat de les més substancioses dels darrers mesos, Periférica ha editat un llibre que cap de les tres subespècies humanes esmentades no podrà ignorar: Sasha Abramsky, La casa de los veinte mil libros, traducció d’Ángeles de los Santos (Càceres, 2016). L’autor d’aquest llibre és un freelance anglès traslladat als Estats Units que, essent com és net d’un erudit, bibliòfil, jueu i durant molt de temps addicte al comunisme, Chimen Abramsky, va decidir fa tres o quatre anys escriure la vida i les circumstàncies del seu avi.

Abramsky no hauria passat a la història sense aquest llibre; l’obra un cop escrita, molt poca gent podrà oblidar el seu perfil. Havia nascut el 1916 a Minsk i va passar l’adolescència a Moscou; després va emigrar a Londres, i a l’endemig va estudiar uns quants anys a la Universitat Hebrea de Jerusalem, sense arribar a obtenir cap títol. Establert a Londres, Abramsky no va poder ingressar a la universitat fins molt tard, gràcies als bons oficis d’Isaiah Berlin, amic seu entre una plèiade. A Londres es va dedicar a petits oficis i grans assemblees, a casa seva: tenia una fe tan gran en el comunisme d’arrels marxianes, que es va convertir en un dels líders intel·lectuals del moviment estrambòtic —llavors menys que ara, certament, com es va veure en el cas de les Brigades Internacionals a la nostra darrera contesa— dels filorussos de l’Anglaterra dels anys anteriors i posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Tothom animat per la cuina excel·lent de la seva dona, els contertulians d’Abramsky passaven contínuament a casa seva, a Hillway, per menjar les delícies preparades per l’esposa de Chimen i submergir-se en debats interminables (es feien les tres de la matinada) a l’entorn de la legitimitat de l’estalinisme. Com a home de fermes conviccions, a Abramsky li va costar abjurar de la fe comunista (com als catalans del PSUC: encara en tenen tics), però així ho va fer, ja entrats els anys seixanta. No s’ha de perdre de vista que els jueus centreeuropeus, incloent-hi els de la Rússia occidental, més encara els d’Alemanya, posseïen aquella mateixa doble fe que trobem en Walter Benjamin: admiraven Marx i les seqüeles del marxisme, i eren, al mateix temps, jueus fins al moll de l’os, tant si anaven a la sinagoga com si no: coses del messianisme.

D’una manera misteriosa que el llibre no aclareix, Abramsky, que estimava els llibres com tots els jueus de debò —la seva religió continua essent una religió del llibre, com la musulmana; no, en canvi, la cristiana, que en alguna època moderna va prohibir fins i tot la lectura de la Bíblia, a més de les novel·les—, va començar a col·leccionar llibres valuosos, en dues etapes: primer, comunista de pro, llibres sobre el socialisme i la seva història, inclòs l’original del carnet de la Internacional Socialista, de Marx; després, quan l’amistat amb homes i dones liberals el va fer renegar de la fe estalinista, llibres a l’entorn del judaisme: Bíblies de molt de valor, Talmuds, tractats de la Haggadàh, manuscrits trobats a l’atzar, corresponents a la secular diàspora jueva per terres d’Europa, i tot el que es vulgui. Els primers ja no deuen valer gran cosa. En canvi, com que els jueus són un poble que dona grans fortunes, a més de patir grans desgràcies, els segons van arribar a constituir una de les biblioteques més riques del continent en la matèria. Tant, que Sotheby’s, la casa de subhastes, el va contractar, amb molt bon sou, perquè informés sobre troballes que feien ells, o ell mateix sense poder-les comprar a causa dels preus cada cop més desorbitats.

La seva fama va ser tan gran, i la memòria seva tan prodigiosa, que el visitaven d’arreu per demanar-li opinió tant sobre la primera etapa (comunisme i socialisme), com sobre la segona (sabers d’un matmidim, és a dir, d’un estudiant perpetu del judaisme). Va sobreviure a la seva dona, i al final va ser honorat per diverses universitats. El que no diu el llibre és on va anar a parar la seva biblioteca, llevat d’unes desenes d’exemplars, de poc preu, que es van quedar els nets i la fillada.

Per posar un exemple de les característiques d’aquesta gran biografia, només se m’acut esmentar Stefan Zweig i les seves biografies. Aquesta és amena, instructiva, crítica amb Stalin i amb el sionisme, intel·ligent i, sobretot, deliciosa per a tot amant dels llibres.