Selecciona Edició
Connecta’t
Brou de llengua

Ètica i etiqueta

L’explotació d’uns pares de la seva filla malalta ha derivat en l’ús públic i massiu del nom de la nena

Fernando Blanco.
Fernando Blanco.

Algunes persones ben informades saben qui és Fernando Blanco, tot i que el nom és prou corrent per sepultar-lo en la memòria si apareix en un mitjà de comunicació. És molt més senzill reconeixe’l com el pare de la nena que, sembla, ha estat explotada per treure’n un benefici il·lícit tot aprofitant la dolència que l’afecta. L’etiqueta utilitzada aquests dies per parlar de la qüestió s’ha convertit, així, en l’estratègia per vehicular la informació i transmetre-la d’una manera eficaç.

Tant el pare de la nena com la mare, de nom Marga Garau, han gaudit, d’aquesta manera, d’una certa dosi d’impunitat lingüística, tota una sort tenint en compte que les paraules, poc o molt, també assenyalen. L’etiqueta del cas, lluint el nom de la seva pròpia filla, i amb l’aquiescència de l’opinió pública, ha actuat d’escut a les construccions i epítets habituals en els mitjans de comunicació per parlar dels delinqüents, començant pel mateix nom dels ara investigats —repetim-los: Fernando Blanco i Marga Garau— i seguint per l’habitual adjectiu presumpte, típic per guardar la roba si s’han de repartir culpes. Frases com “Fernando Blanco, el presumpte estafador en nom de la filla malalta” no han estat precisament freqüents.

Tothom sap, però, com es diu la nena, fins i tot que té un nom compost. Arran de destapar-se el cas, finalment alguns mitjans han optat per difuminar el rostre de la criatura (el cos no, com si no formés part de la seva imatge), però no s’ha tingut cap mirament en l’expressió del nom, un component molt més rellevant de la pròpia identitat de l’individu, i més d’un menor. La imatge de la persona canvia al llarg de la vida, però el nom es manté per sempre. El recurs fàcil a la fórmula periodística ha obviat del tot el respecte per la intimitat de la nena, en un debilitament de l’exigència professional que ha convertit l’ètica en etiqueta.

El codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya sembla prou clar en el seu article 11, titulat “Protegir els drets dels menors”. Diu així: “Cal evitar difondre la identitat dels menors quan apareixen com a víctimes (...), testimonis o inculpats en causes criminals. Aquesta consideració és especialment pertinent en assumptes d’especial transcendència social, com ara delictes sexuals, suïcidis, problemes referents a adopcions o fills de pares empresonats”. I es tanca amb una frase que no podria encaixar més bé amb el cas de la nena: “A més, s’evitarà identificar contra la seva voluntat les persones pròximes o parents innocents d’acusats o convictes en procediments penals”. Diria que és bastant evident que, amb l’esment de la filla, s’està identificant contra la seva voluntat el parent innocent d’un convicte.

L’explosió mediàtica de l’afer, primer amb la campanya dels pares i després amb el descobriment del frau, ha acabat donant via lliure a l’ús indiscriminat del nom de la nena, ara indirectament utilitzada altre cop pels pares, que haurien estat més criminalitzats si la notícia hagués rebut la denominació, per exemple, de cas Blanco-Garau. Un cop explotada la condició de malalta de la filla per part dels pares, juntament amb la imatge i el seu nom, ha quedat del tot disculpada la reiteració en la vulneració dels drets de la filla, el nom de la qual, enganxat a les paraules caso i cas, ja aboca a Google 476.000 i 52.000 ocurrències en castellà i català, respectivament.

Que els pares hagin explotat la filla no hauria de ser el pretext perquè els mitjans redundin en pràctiques que ells mateixos sancionen. Si un pare és un criminal, a ningú se li acudirà de reproduir el nom del seu fill, però aquest zel hauria de ser universal, aplicable a tot delicte en què el menor hagi estat víctima o instrument per delinquir, perquè la fixació de l’etiqueta comporta una doble victimització: la que han fet els pares en primera instància, i després la que fa la societat —amb l’altaveu dels mitjans— a través del llenguatge.