‘Merlí’, un final de temporada espatllat
Una avorrida festa nadalenca perjudica la sèrie, que havia crescut amb un protagonista més vulnerable
Ara que s’acaba la segona temporada és quan Merlí començava a créixer. Gran part de la temporada ha seguit els passos de la primera. L’èxit fa que no t’hagis de penedir de res (un èxit tan rotund que Netflix l’ha comprada). Com era de témer, l’arribada de la Coralina (Pepa López) es va desaprofitar i no es va enfrontar Merlí (Francesc Orella) amb un espàrring amb cara i ulls. Ha resultat una cap eixuta, exigent, que exercia l’autoritat sense arguments, simplement perquè la tenia. Algunes de les seves conductes fins i tot resultaven inversemblants. M’ho han comentat professors de veritat que saben com és la cuina d’un institut. És impossible que, com va fer Coralina, es renyi un subordinat perquè, pobrissó, va amb una americana una mica desmenjada. Difícilment, per dir-ne una altra, la cap d’estudis fixarà els horaris sense cap consideració a les desiderates dels col·legues. Merlí ho ha tingut massa fàcil amb Coralina. I els autors de la sèrie, que havien fabricat una dolenta de cartolina, li han donat un final punitiu després que hagi fastiguejat la comunitat d’estudiants i tot un, poruc, claustre. Qui li canta les quaranta al darrer capítol és un alumne de primer de l’ESO. Vaja.
La sèrie es basa en píndoles filosòfiques aplicables a la vida quotidiana i a cada capítol s’intenta fer veure que el que Merlí diu a classe no són conceptes llibrescos sinó veritats com la vida mateixa. Però la vida que ens ensenya la sèrie és molt primeta. Principalment es tracta de contemplar com s’arreglen i desarreglen les parelletes de l’institut i si els pares fan molta o poca nosa.
A poc a poc, però, en aquesta segona temporada, cap al final, sobretot quan les escenes sortien de la gàbia de l’aulari i el fatxenda del Merlí es mostrava més vulnerable, la sèrie havia crescut. L’erotisme de veritat, un cas, no ha estat mai en els petonejos de l’alumnat. L’hem trobat en la tensió que hi havia a la relació entre Pol (Carlos Cuevas) i la mare d’un amic, la Miriam (Ana Ycobalzeta), lamentablement malaguanyada.
Superb va ser el monòleg que la Carmina (Anna Maria Barbany) va regalar al seu nét en presència de Merlí. Era un trosset d’Els temps i els Conway però, també, un clatellot directe al seu fill. En aquest mateix capítol, el penúltim, sota la inspiració del taoisme, vam veure com els professors també lliguen (gràcies al country), que és una manera ben taoista d’arribar a una longeva plenitud. Igualment ben resolt va ser el llarg comiat de Bruno (David Solans). Són escenes on es dóna una mica més de temps als personatges per viure sense haver d’afanyar-se a dir la frase, més o menys contundent.
Però va arribar el darrer capítol de la temporada que acostuma a demanar més lluïment i vam tornar a entretenir-nos, al marge de l’episodi Coralina, amb el qui va amb qui. Una interminable festa estudiantil arrodonida amb imatges de com passen el Nadal les diferents famílies de la sèrie. Curiosament, el Pol i la Tània (Elisabet Casanovas) encara són en una fase de tempteig. Potser no caldrà esperar la tercera temporada per saber com acaba la seva història de parella. Els veurem donant les campanades de TV3, en una òbvia explotació de la popularitat dels personatges més enllà de la sèrie. Ahir mateix, van fer sortir Merlí al Crackòvia. També el faran sortir a Oh happy day?
