Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

Del cofoisme a la mediocritat

En comptes d’alimentar l’autocomplaença, els resultats de PISA haurien d’haver generat a Catalunya un debat constructiu

“El model curricular que segueix Espanya és del segle XIX, i nosaltres a Catalunya el volem del segle XXI”. Aquesta afirmació la va fer en una entrevista a Els Matins de TV3 la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, pocs dies abans que es publiquessin els resultats de l’informe PISA del 2015. No cal dir que no era la primera vegada que un dirigent nacionalista català menystenia com si res la resta d’Espanya presentant-la com una realitat homogènia estructuralment endarrerida i contraposant-la amb una altra realitat també homogènia, Catalunya, proverbialment avançada. Però vistos els resultats, que hauríem de conèixer només una setmana després, potser a la consellera li hauria convingut una mica d’humilitat i de prudència, perquè l’informe PISA no sembla que aboni, precisament, la seva pretensió triomfalista.

Els resultats de Catalunya en les tres àrees avaluades –Ciències, Matemàtiques i Lectura– no són per tirar coets, sinó que estan bastant per sota dels de les comunitats autònomes capdavanteres: Castella i Lleó, Madrid i Navarra, que s’acosten als dels països capdavanters. En Ciències, per exemple, els estudiants de Castella i Lleó estan 15 punts per sobre dels catalans, és a dir, que ens avantatgen en mig curs acadèmic, mentre que en Lectura la bretxa és encara més gran: 22 punts, l’equivalent a sis mesos d’endarreriment dels alumnes catalans. Catalunya se situa en un modest sisè lloc entre les comunitats autònomes en Ciències i Matemàtiques i en el setè en Lectura. Això sí, podem estar tranquils perquè nosaltres estem al segle XXI mentre que ells encara continuen al XIX.

Tant és el que digui l’informe PISA o qualsevol altre estudi com ara l’últim anuari de la Fundació Jaume Bofill, que constata que la inversió en ensenyament públic a Catalunya (2,8% del PIB) està sensiblement per sota de la mitjana espanyola (4,5%) i de la UE (5,3%). Aquesta dada no deu tenir alguna cosa a veure amb els resultats de PISA? No estem equivocant les prioritats d’inversió pública? Suposo que no hem de patir pel futur dels nostres fills en aquest món tan competitiu i globalitzat: només cal que proclamin als quatre vents que provenen d’un ensenyament del segle XXI i les diferències amb els castellanolleonesos, madrilenys i navarresos s’esvairan per eixarm. Els governants nacionalistes sempre tenen a mà un bon eslògan d’autoconsum per difuminar la realitat i evitar l’autocrítica, però el cas és que, en condicions normals i no en un context de constant efervescència patriotera, els resultats de PISA haurien d’haver suscitat a Catalunya, si més no, un ampli debat sobre la qualitat del nostre sistema educatiu. Però d’això, si de cas, ja en parlarem el dia que siguem independents. A Catalunya vivim des de fa anys en un estat d’excepció pel que fa al debat públic, en què qualsevol crítica a la política de la Generalitat queda immediatament neutralitzada mitjançant l’anatema de l’anticatalanisme, com si la crítica no fos un element imprescindible per al progrés d’una societat, com si fos possible avançar des de la supèrbia de considerar que la resta d’Espanya viu ancorada al segle XIX. És que algú s’imagina la consellera d’Ensenyament reconeixent, en vista dels resultats de PISA, que els catalans potser podríem aprendre alguna cosa dels castellanolleonesos en matèria educativa? No way.

Fins ara, a Catalunya PISA només havia servit a polítics i tertulians nacionalistes per a dues coses. Primera, per ridiculitzar la qualitat del sistema educatiu espanyol, que fins a aquesta edició sempre havia quedat per sota de la mitjana de l’OCDE, un element més de la lletania habitual per justificar la desconnexió de Catalunya de la resta d’Espanya. I segona, per demostrar que la immersió lingüística és un model d’èxit que no suposa cap perjudici per als alumnes catalans en relació amb els de la resta d’Espanya pel que fa a l’aprenentatge del castellà. Aquesta última falsedat, que fins fa no gaire havia estat moneda corrent entre la parròquia nacionalista, ha anat perdent força últimament, sobretot des que va quedar clar que a Catalunya els exàmens de PISA es fan només en català i, per tant, no avaluen la comprensió lectora en castellà. És veritat que encara queda algun polític o tertulià despistat que hi insisteix, però la falòrnia ha quedat tan debilitada com la dels suposats 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal.

En qualsevol cas, el cofoisme no és un vici privatiu de la consellera Ruiz, sinó que és consubstancial al discurs nacionalista, que amb la seva propensió natural a la mentida, a la il·lusió del nou país en què tot seran flors i violes, només afavoreix l’immobilisme i la fossilització d’idees desfasades. TV3 va presentar els migrats resultats de PISA com una bona notícia perquè “Catalunya supera la mitjana espanyola i l’OCDE”. Però no havíem quedat que Espanya era un país endarrerit? Com és possible que en l’anàlisi que se’n fa no hi hagi un bri d’autocrítica? Que no es faci una reflexió sobre el fet que Catalunya, que és la comunitat amb el PIB més gran d’Espanya i la quarta en PIB per càpita, només se situï en el sisè o setè lloc i a molta distància de les tres primeres pel que fa als resultats del sistema educatiu? Per cert, l’informe PISA ens deixa algun altre resultat que invalida de soca-rel un dels arguments més previsibles en la lògica nacionalista, que és el de donar en darrera instància la culpa a Espanya de tot el que ens passa, per exemple dient que Espanya ens roba els diners que hauríem de destinar a ensenyament o que si tinguéssim un sistema de finançament com el del País Basc lligaríem els gossos amb llonganisses i els nostres escolars batrien rècords a PISA. Els resultats del País Basc, amb concert i tot, han estat senzillament desastrosos.

En comptes d’alimentar l’autocomplaença, els resultats de PISA haurien d’haver generat a Catalunya un debat constructiu sobre la qualitat del nostre sistema educatiu: sobre si hi destinem prou recursos, però també sobre l’avaluació dels alumnes, la formació i el reconeixement dels nostres docents, el model curricular, l’ús de les llengües oficials i estrangeres a l’aula, etcètera. El cofoisme només ens pot portar a un estat de confortable mediocritat.