Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El desafiament

De tant en tant cal fer gestos que ens posin fora de perill. Després de votar sí-sí el 9-N, ara ha tocat sumar-se a aquesta activitat d'alt risc que és treballar el Dia de la Constitució

Tomás Cipriano Ignacio María de Mosquera-Figueroa i Arboleda-Salazar va ser un militar colombià que, en les dècades centrals del segle XIX, va presidir el seu país fins a quatre ocasions, ara com a conservador, ara com a liberal, sense major contradicció. Hom li atribueix, no sé amb quin grau de fiabilitat, aquesta rotunda declaració: “Si no crec en la religió catòlica, que és la veritable, encara creuré menys en els romanços dels protestants”. Afortunada troballa que dóna molt joc perquè admet múltiples variants. Per exemple: “Si no crec en la nació espanyola, que és la veritable, imagineu el que opino de totes les altres”.

L'associació d'ambdues frases no és casual. Si hi ha alguna cosa que s'assembli a la religió és precisament el culte nacional. Tots dos es doten de litúrgies, profecies, màrtirs i adveniments; de passats arcàdics i de paradisos per venir; i, és clar, d'un ens superior i sagrat al qual els fidels adoren. Déu i la nació. Com l'existència de Déu per als creients, la de la nació sembla als nacionalistes una realitat indisputable. Passa, no obstant, que les nacions no existeixen des de l'origen dels temps, sinó que es construeixen i són, per tant, contingents. A més, la nació es defineix en funció d'aquells elements que, en cada cas concret i per pura conveniència, fan possible que un grup humà determinat pugui ser caracteritzat com a tal, per la qual cosa hi ha tantes definicions de nació com nacions possibles. I per això, els mateixos arguments amb els quals es pot afirmar (o negar) l'existència de, per exemple, la nació espanyola serveixen per afirmar (o negar) la de, posem, la catalana.

L'existència de Déu és indemostrable, no així la de les religions monoteistes, els seus creients i els desastres que han causat al llarg dels segles, que són realitats ben evidents. De la mateixa manera, que la nació sigui pura abstracció no ens estalvia les identitats nacionals amb els seus corresponents nacionalismes, fidels i, és clar, les conseqüències que se'n deriven. Per moments, va semblar que la nostra nova esquerra seria capaç d'actuar en aquest terreny amb cert laïcisme, però està vist que no hi ha manera. En part, això s'entén perquè els qui adjudiquen carnets d'autèntics patriotes (espanyols o catalans, és igual) són implacables amb els tebis, els indiferents o els ateus. Sobren els exemples.

Per això, de tant en tant cal fer gestos que ens posin fora de perill. No som independentistes, però votem sí-sí el 9-N o acudim a una manifestació que ho és inequívocament, no sigui que ens signifiquem massa. Ara ha tocat sumar-se a aquesta activitat d'alt risc que és treballar el Dia de la Constitució. Gerardo Pisarello ens va informar del seu compromís i després, efectivament, va complir amb el seu temerari desafiament a l'Estat. Encara impressionat per la seva gesta, segueixo preguntant-me per les raons de la mateixa, perquè, ja posats, no hagués estat més destructiu —i coherent amb una posició d'esquerres— declarar-se insubmís a la Inmaculada Concepció? Però ai, amics! Com deixar passar l'ocasió de mostrar el que opinem d'aquest Estat? (l'espanyol, és clar).

Aquesta Constitució és francament millorable, però la campanya independentista es basava en una qüestió molt concreta: la seva negació del dret d'autodeterminació. És a dir, el mateix que neguen les constitucions de països com els Estats Units, França, Alemanya o Itàlia, per posar alguns exemples exòtics. Sí, ja ho veig, Estats capitalistes i intrínsecament reaccionaris i antipopulars. Doncs bé, aprenguem de la nova Constitució boliviana impulsada per Evo Morales, que en el seu preàmbul estableix “la unitat i integritat del país”, i en el seu article primer reconeix la “lliure determinació”, això sí, només dels pobles indígenes i “en el marc de la unitat de l'Estat, que consisteix en el seu dret a l'autonomia, a l'autogovern, a la seva cultura, al reconeixement de les seves institucions i a la consolidació de les seves entitats territorials, conforme aquesta Constitució i la llei”. Encara que també ens pot valer la Constitució veneçolana aprovada en vida del president Chávez, que en el seu preàmbul consagra com un dels “valors” constitucionals “la integritat territorial”, que, per si no havia quedat clar, torna a ser enaltida en l'article 4 com un dels “principis” de la “República Bolivariana”. Ho dic, més que res, per ajudar a aclarir-nos, sense cap altra intenció.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.