Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’explotació de la Nadia

L'estafa perjudica greument la credibilitat del periodisme. Ha demostrat que hi ha molts mitjans que no verifiquen les històries que publiquen

No hi ha dubte que Fernando Blanco, el pare de Nadia Nerea, té grans dots com a actor. Només així s'explica que hagi estat capaç de mantenir el que ara sabem que ha estat una llarga trajectòria d'enganys i estafes. Però per molt gran que sigui la seva capacitat d'engalipar, el que posa al descobert el que ha passat en el cas de Nadia Nerea no és la cara dura d'uns pares disposats a viure i treure rèdit de la desgràcia de la seva filla, afligida d'una malaltia rara, sinó la falta de rigor i l'absència de controls de qualitat en els mitjans de comunicació que amb les seves informacions i reportatges han actuat com a col·laboradors necessaris de l'engany.

Ha estat un desastre en cadena que demostra dos problemes greus del nostre temps: la creixent debilitat del periodisme i la credulitat d'una societat que, quan li toquen la fibra sensible, baixa la guàrdia i es deixa arrossegar per històries que exploten la vena emocional. Només així s'explica que quatre dies després que aparegués el reportatge sobre el cas al diari El Mundo, la família havia recaptat ja 130.000 euros gràcies al ressò que havia tingut a les televisions i ràdios. Fins que EL PAÍS va publicar que no existien els tractaments pels quals es demanava diners.

El més sorprenent és que Fernando Blanco i Marga Garau han estat explotant la malaltia de la seva filla des del 2008, i en aquest temps han recaptat, segons la investigació policial, més de 900.000 euros que difícilment haguessin aconseguit sense uns mitjans de comunicació disposats a explotar la història de la Nadia per fer créixer la seva audiència.

Ni els periodistes que els van entrevistar o van escriure sobre el cas, ni la gent que en aquest temps els ha ajudat, van fer les comprovacions que haguessin desemmascarat les moltes incoherències i falsedats que els pares explicaven. Van creure la història tot i que el relat contenia fabulacions delirants, com que s'havien entrevistat amb un científic en una cova de l'Afganistan, sota les bombes, o que necessitaven molts diners perquè investigadors que salvarien la seva filla treballaven per a companyies mèdiques privades, i encara que a ells no els cobrarien res, havien de pagar les empreses perquè els deixessin fer-ho. Mai van donar noms ni detalls. Si les vegades anteriors els havia funcionat, per què no provar-ho una altra vegada? Aquesta vegada demanaven diners per a un tractament genètic que calia fer “amb tres petites puncions al clatell”.

Els fets posen en evidència moltes coses, cap de bona. En primer lloc, que hi ha diaris que es diuen seriosos que publiquen històries sense comprovar si són o no certes. El que implica una greu errada no només de qui l'escriu, sinó de la jerarquia que ha de vetllar per la veracitat de les informacions. Un mínim coneixement sobre medicina i sobre com opera la ciència hauria hagut d'encendre les alarmes i impedir que es publiqués. Però era una història emocionalment impactant. I això va facilitar que les televisions es llancessin també a explotar-la. La qual cosa demostra fins a quin punt molts dels programes que barregen informació i entreteniment es nodreixen de forma acrítica del que publica la premsa, donant-ho per bo i sense fer les seves pròpies comprovacions. A aquesta cadena contribueixen ara també les xarxes socials. Ja sabem que molts usuaris de Twitter, Facebook i altres plataformes comparteixen de vegades continguts que ni tan sols han llegit. Pengen i reprodueixen el que creuen que pot agradar als seus amics i seguidors.

Molts van compartir la història de forma conscient i benintencionada, la qual cosa ens il·lustra sobre la necessitat d'augmentar la cultura científica de la població. No és la primera vegada que famílies d'afectats per una malaltia rara demanen ajuda per reforçar una investigació en curs. El cas de la Nadia farà molt mal a iniciatives que són rigoroses i legítimes. En tot cas, per dotar de credibilitat un projecte d'aquest tipus, ha d'haver-hi un equip científic que l'avali. I si és d'una institució pública, molt millor. Sense aquest aval, qualsevol història que arribi ha de ser posada en quarantena perquè és molt probable que es tracti d'una estafa o d'una campanya de curanderisme que no mereix cap suport.

El cas de Nadia Nerea ha posat de nou en qüestió la funció del periodisme com a intermediari fiable i ha contribuït a minar la ja minsa credibilitat dels mitjans. Tan és que hagin estat altres mitjans els que han destapat l'engany. Les víctimes ens culpen a tots.