Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

‘Operació Diàleg’

A diferència de la negociació, dialogar només compromet a parlar i permet jugar amb els temps, entretenint sense arribar enlloc

La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría arriba a la Delegació del Govern espanyol per reunir-se amb Inés Arrimadas i Miquel Iceta.
La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría arriba a la Delegació del Govern espanyol per reunir-se amb Inés Arrimadas i Miquel Iceta.

Ara toca diàleg. Després de quatre anys donant un cop de porta a qualsevol demanda de diàleg des de Catalunya, Rajoy posa despatx als seus ministres a la Delegació del Govern i els ordena que ocupin lloc en el paisatge polític català, en una suspensió, de fet, del PP català. En política imposar el llenguatge és tan important com prendre decisions concretes. Estem, doncs, en la fase d'expansió del missatge: dialogar. Rajoy confia que la propagació de la paraula: a) obligui les altres parts a acceptar un marc de joc; b) imposi gradualment la idea que la negociació avança encara que no arribi enlloc; c) forci un canvi en els calendaris polítics abans que es concreti en resultats.

Dialogar té bona reputació. Els tòpics polítics pugen i baixen a la borsa de l'opinió pública, però el diàleg roman, perquè la seva ressonància és conciliadora. Parlant la gent s'entén. El diàleg, per ser digne d'aquest nom, requereix algunes condicions: que hi hagi els protocols de comunicació compartits necessaris per entendre's, sense que una part vulgui imposar el seu codi a l'altra; que els interlocutors s'atorguin mutu reconeixement, i que s'actuï amb l'obertura mental necessària per incorporar la paraula de l'altre, acceptar les seves raons. Un diàleg comença malament si les parts marquen línies vermelles abans d'asseure's a parlar.

La política és el regne del poder, però, i, per tant, de l'arbitrarietat, i les línies vermelles estan a l'ordre del dia perquè no són funció de cap veritat sinó de les relacions de forces. Per això parlar de diàleg és equívoc quan del que es tracta és de negociar. La paraula diàleg embelleix la negociació, que sempre és més sòrdida perquè ve determinada per les desiguals forces en presència. El diàleg és una actitud, la negociació només té sentit si és concreta, si serveix per aconseguir resultats. Per això es parla d'operació Diàleg, no d'operació Negociació. El diàleg no compromet a res més que parlar i permet jugar amb els temps previs, entretenint sense arribar enlloc.

Rajoy ha salvat la presidència però està en situació de dependència d'altres forces. Abans decidia el que volia, ara necessita integrar els socialistes en els seus plans per a Catalunya. Rajoy té almenys quatre raons per llançar la campanya del diàleg. Primer de tot, el curs dels processos judicials contra personalitats de l'independentisme i el desenvolupament del pla de ruta sobiranista amenacen amb moments de xoc i alta tensió abans de l'estiu. El president confia que l'altra part estigui interessada a trobar una sortida per ajornar un calendari inviable. En segon lloc, canviar el rictus d’emprenyament per alguns somriures i estar més present a Catalunya li podria donar alguns rèdits en l'espai conservador, abandonat pel nacionalisme moderat des de la crisi de Convergència, i li podria servir per prendre alguns vots a Ciutadans, que s'ha anat apagant a l'ombra del PP. En tercer lloc, el president pensa que guanyar temps afebleix un independentisme català que tard o d'hora acabarà notant la frustració de la falta de resultats. I, en quart lloc, no hi ha convocatòria electoral en un futur pròxim, o sigui que Rajoy no ha d'estar pendent de les emprenyades del seu electorat de l'Espanya profunda.

A les mans de l'independentisme i dels comuns estarà posar a prova les intencions del president espanyol. El devessall mediàtic pro diàleg requerirà una resposta del Govern si no vol trobar-se en posició de debilitat a l'hora d'asseure's a la taula. El primer pas de Carles Puigdemont ha estat convocar una cimera sobre el referèndum. És cert que una negociació alleujaria l'independentisme, que coneix les seves dificultats per complir el calendari. També és cert, però, que, o la negociació conté un reconeixement del sobiranisme, o és enormement difícil d'assumir per Junts pel Sí.

Pot ser que Rajoy pensi en un pacte que aïlli les forces sobiranistes, però l'independentisme està aquí, segueix sent el primer projecte polític, i costa imaginar la viabilitat d'un acord que l’exclogui. Amb quina majoria? Els comuns mai entrarien en aquest joc. De moment, estem en la fase de soroll mediàtic: l'operació Diàleg. I correspon als altres partits evitar que el PP guanyi per endavant la batalla de la propaganda.