Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Llibres i mantega

La lectura era una brúixola per solcar els mars embravits del carrer, un fantàstic succedani de la vida

Una de les lectores absortes que apareixen a 'Leer', el llibre d'André Kertész.
Una de les lectores absortes que apareixen a 'Leer', el llibre d'André Kertész.

Virginia Wolf es va omplir de pedres les butxaques per enfonsar-se més en l'aigua. En el meu cas les vaig omplir de llibres. Tots dos volíem desaparèixer. Amb intencions i en medis diferents, esclar, però tot allò no ho vaig començar a saber fins més tard, com que la vida anava de debò. És igual això, ara. El cas és que aquí em teniu, amb set anys com a màxim, estirat al terra de la meva habitació, repenjat a l'avantbraç esquerre, amb el cos ratllat pels rajos de sol victoriosos davant les gelosies del balcó, llegint. Hores. Tota la tarda. De tant en tant, la porta s'entreobre silenciosa i hi apareix el cap mut del pare o la mare per assegurar-se que el nen, com el dinosaure, segueix allà.

No recordo haver estat especialment infeliç, o sigui, que no podria al·legar la stendhaliana màxima que no hi ha cap desgràcia al món, per gran que sigui, que un llibre no ajudi a suportar. No sé què em va portar a la lectura en una llar de lleixes amb prou feines adornades pels irregulars títols que regalaven les caixes d'estalvi. Amb el temps vaig pensar que era en trista proporcionalitat literària a les imposicions que fèiem. També és igual això, ara. Que quines lectures? Alfred Hitchcock y los tres investigadores i la col·lecció Historias Selección de Bruguera. Aquesta confessió explica, a més de la consideració que em tenen els meus caps, que remiri avui 20.000 llegües de viatge submarí o Moby Dick i que descobreixi que el que donava per llegit eren versions liofilitzades.

Amb els anys, l'adolescència i el pes (se'm marcaven les rajoles, se m’adormia el braç de tanta immobilitat…) vaig saltar a una butaqueta del saló reentapissada i un llum de peu darrere. I aquí em va enxampar l'etapa Cortázar (i el somni rayuelià d'enamorar-me jo també d'una Maga amb Rocamadour inclòs, era igual) i la de Kafka, i la de Heinrich Böll, i les de Steinbeck i Hesse... Un totum revolutum. Mai no he estat tan feliç, però, ni mai més he trobat un lloc on llegís tan a gust; i això malgrat que havia de posar-me en posició transversal i penjar els peus per un dels costats.

“Sóc el que no s'adona que el fanal és a punt de caure mentre se'm veu des de la finestra submergit entre pàgines”.
“Sóc el que no s'adona que el fanal és a punt de caure mentre se'm veu des de la finestra submergit entre pàgines”.

Aquí ja tenia més clar que els llibres eren brúixoles per solcar els mars embravits del carrer, un fantàstic succedani de la vida, i també que en tornar a la realitat després de saltar del sofà xocava de cara amb la gran decepció: sempre he estat menys del que vaig somiar a través seu. És cert que m'ho he guanyat: la meva mare encara no dóna crèdit al fet que un dia, des de la butaca, li fes respondre el telèfon perquè digués a la noia més guapa que va creuar la meva vida (devia patir alienació mental transitòria quan sortia amb mi) que jo no era a casa. No era del tot mentida: estava llegint.

Els anys m'han fet veure que els llibres estan bé, però que no són més que subtítols anèmics de la vida (Stevenson dixit), mentre que l'acumulació de feina a preu fet em fa enyorar la lectura per pur plaer, aquell saltar despreocupat entre autors i temàtiques, sense cap més fi que submergir-me en qualsevol espai-temps, poder tornar a somiar a ser un altre, saber de la vida i interpretar-la; trobar paraules i sentiments que són meus i que no ho sabia fins que els he llegit, formulats per bruixots. Una mica, doncs, últimament, els llibres m'han enterrat, com em va alertar Ivan Klíma, un dels 46 autors que comenten la història oculta d'altres tants dibuixos de Quint Buchholz en l'entranyable El libro de los libros (Nórdica).

Només un d'aquests, pura homeopatia, podia retornar-me al sofà. I va passar: l’stakhanovisme i el totum revolutum es van aliar per fer-me arribar Leer (Periférica & Errata Naturae), 65 imatges que André Kertész va realitzar entre el 1915 i el 1970 de gent absorta llegint, freudià homenatge del fotògraf al seu pare llibreter. Total: va ser obrir-lo i entendre què els passa a tots els fotografiats. Sóc qualsevol dels tres nens esparracats asseguts a la vorera amb un llibre com a única possessió; sóc la noia que llegeix entre bastidors esperant tornar a l'escenari; sóc la nena que ha deixat la nina aquí asseguda per posar-se a llegir; sóc el que no s'adona que el fanal de davant de casa està a punt de caure mentre se'm veu des de la finestra submergit entre pàgines; sóc el que dubta i remena, davant la monumental biblioteca, en escollir el proper volum; sóc aquell lector solitari en el mar de terrats; sóc la noia que s’entreveu en un balcó, en roba interior, endinsada en el seu món de paper... Aquest llibre hauria de regalar-se en qualsevol campanya de foment de la lectura: què és això que hipnotitza tanta gent, i tan diversa?

En la propera crònica sortiré a fer un tomb. Haig de fugir de la voluntat. I escric això mentre recordo el meu pare fabricant-me, amb Letraset al revers d'una targeta de visita, un carnet de detectiu (Carles Geli. Private investigator) com el dels nanos de Hitchcock. Pels patis sonava el consultori sentimental radiofònic d’Elena Francis i la meva mare em donava una ració piramidal de Toblerone, portat d'Andorra o de França per algun conegut, menja que viatjava fent trio amb un formatge de bola i una bona barra de mantega d'aquest mític nord d'abundància i llibertats, llibres prohibits i pel·lícules com L’últim tango a París. Avui, al Toblerone volen treure-li xocolata per ser competitius i aflora el cruel engany de Bertolucci (i de Marlon Brando) a Maria Schneider, mutant en violació la famosa escena de la mantega. Un altre món, amb llibres a les butxaques com a llast per submergir-s’hi com a contrasenya, és possible.