Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Por i esperança a Brians 2

Sis presons catalanes han posat en marxa aquest estiu un pla de prevenció de suïcidis amb cursos i xerrades

Imatge guanyadora del 29è Premi Marraco d'art de Justícia.
Imatge guanyadora del 29è Premi Marraco d'art de Justícia.

No sé què puc explicar de la vida a cent interns del Centre Penitenciari de Brians 2. Rumio sobre el tema assegut en una cadira de plàstic, sol en un escenari que em sembla gegant, davant d'aquests reclusos procedents dels catorze mòduls de la presó —cada mòdul reuneix els condemnats segons el tipus de delicte o el seu risc. Penso, mentre espero que un intern ajusti el so del meu micròfon, que m'agradaria canviar-me per algun dels meus col·legues periodistes que l'endemà seran en aquest mateix auditori formant part del jurat d'una competició de debat. No sóc a Brians 2 per moderar un concurs de debat, sinó per parlar del suïcidi a persones que saben més sobre el dolor que un servidor.

Cinc interns s’han suïcidat entre el gener i el setembre del 2016 a les presons catalanes

La Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat va contactar amb mi aquest estiu per saber si voldria participar en el programa de prevenció del suïcidi que està en marxa en sis de les deu presons catalanes de règim tancat. Saray Valdivieso, psicòloga de Serveis Penitenciaris, va llegir el meu llibre La sombra del ombú (Lectio) i va considerar que podia ser una bona idea que dialogués amb els interns de Brians 2 que havien participat en un seminari d'una hora i mitja sobre la prevenció del suïcidi. La sombra del ombú no té cap vincle amb la vida a la presó, és un reportatge sobre suïcidis propers a mi, i més en concret sobre el suïcidi d'en Manuel, un home que es va treure la vida a l'escola de la meva germana, durant la seva graduació. Vaig comentar-ho als professionals de reinserció tant bon punt vaig arribar a Brians 2. “Els problemes no són gaire diferents fora i dins de la presó”, va ser la resposta que vaig rebre. Les dues hores que vaig ser amb els interns ho van confirmar. De totes maneres, la condemna i la privació de llibertat són un factor evident de pressió mental: un home té sis vegades més opcions de treure's la vida a la presó que en llibertat, segons un estudi del 2007 de l'Organització Mundial de la Salut. Cinc interns s'han suïcidat entre el gener i el setembre del 2016 a les presons catalanes; el 2015, el total va ser de vuit. Un altre apartat estadístic del Departament de Justícia indica que el 2015 es van produir 25 autolesions greus, i 15 fins al juliol del 2016.

Ofici de dones

L'entrada a Brians 2 està controlada per una caseta se seguretat i per cinc cigonyes plantades a la torre d'una vella masia. Les cigonyes ja no necessiten migrar fins a l'Àfrica, són coses del canvi climàtic. A l'entorn, al Baix Llobregat, el que van ser camps de conreu són ara naus industrials; la més gran, encara en construcció, és un centre logístic de Decathlon. A quatre passes d'aquest magatzem resideixen, empresonats, 1.500 homes. A la cafeteria de Brians 2, reservada per a funcionaris i visites, tot són dones. A la zona d'aules de formació, els professionals que assisteixen els presos són majoritàriament dones. Una d'elles em mostra un test que havien de respondre els participants al seminari de prevenció. Hi ha una pregunta especialment dolorosa: “De 10 persones que se suïciden, vuit han advertit clarament de les seves intencions els que els envolten. Resposta: veritat”. El sentiment de culpa és el pitjor llegat d'un suïcidi. La culpa genera un trauma entre els propers al mort que pot ser insuperable. Aquesta és una qüestió clau també a presó: l'equip que m'acompanya per Brians 2 m'informa que els interns depenen molt del suport entre ells perquè per cada 90 presos només hi ha de mitjana tres professionals d'assistència.

Per accedir als mòduls d'interns de Brians 2 cal superar quatre controls de seguretat. Saps que has accedit a la presó com a tal perquè creues un perímetre de tres fosses amb murs de formigó i filferros. La nau central és la de les aules i el teatre. A les aules, alguns interns es preparen per treure's el batxillerat, aprendre idiomes o preparar assignatures universitàries a distància. L'escola del centre, la CFA Víctor Català, organitza tallers de literatura. En sessions de treballs manuals han dissenyat reproduccions de grans dimensions dels llibres que han llegit: Paseos con mi madre, de Javier Pérez Andújar; El hambre, de Martín Caparrós; Ni tan alto ni tan difícil, d'Araceli Segarra, i un assaig d'Arcadi Oliveres, entre d'altres. Observo com es va omplint el teatre recolzat en un mural nadalenc que els interns han dissenyat al taller de fotografia: els reclusos es retrataran davant d'ell per enviar una postal als seus familiars. Hi ha molta activitat a l'edifici de formació: assistir als cursos no és obligatori, però la majoria ho fa perquè serveix per rebaixar la condemna.

Un mort a “Joves”

Durant la xerrada incideixo en la dificultat de detectar les pistes que deixa el suïcida perquè no estem preparats per veure-les. Potser per la meva insistència, un reclús em pregunta si sabia “del noi que es va matar fa poc a Joves”. “Joves és el mòdul d'internament per als que superen per pocs anys la majoria d'edat. Les preguntes s'acumulen ràpidament. Un altre noi em pregunta si s'ha de ser valent per suïcidar-se; responc que en el moment del suïcidi, molt sovint la persona ha sortit del seu jo, no és ella mateixa. “És com quan et prens uns bolets al·lucinògens, sabeu?”. Tots  riuen, és clar que ho saben. No ets valent, ets inconscient. “Valent és qui es queda aquí aguantant”, afegeix el mateix noi.

Moltes de les intervencions són per preguntar-me sobre en Manuel, per què ningú va intentar socórrer-lo. També s'interessen pels meus anys a la Xina. Com més explico de la meva vida personal, de les meves pors, més s'obren ells. A primera fila, un intern que diu que pateix esquizofrènia i que és a Brians 2 perquè va matar un home al metro. No deixa de patir pel que va fer, però vol saber si s'ha de sentir malament perquè no vol matar-se. Un noi marroquí admet que té por perquè a la seva família es van suïcidar dues persones i ell és “negre per dins, violent, m'enfado”. Un home d'edat avançada confessa que va arruïnar una empresa, la seva família no vol saber res d'ell i tem el dia que torni a ser lliure perquè no té res: “El normal és que quan surti, em vulgui matar”. L'home em demana una solució. Puc dir-li que és un gran pas que ho admeti en públic i que als centres sanitaris catalans funciona un sistema de seguiment de persones en risc de suïcidi.

“Si no ets CR7, ets un fracassat”

El diàleg finalitza amb la intervenció d'un noi de cabells afro, mulat i molt vitalista, que considera que tot és culpa “dels objectius que ens imposa la societat, perquè si no arribes a ser com Cristiano Ronaldo, ets un fracassat”. Mentre els interns esperen que els cridin per tornar en grup als seus mòduls, en David s'acosta plorant. Fa 11 anys que no veu el seu fill; encara li queden tres anys de condemna. És un paio enorme, amb les dents molt deslluïdes, probablement per les drogues. Plora perquè ha pensat moltes vegades a matar-se. Fa tot el possible perquè el seu fill no l'oblidi, perquè, diu, la seva mare l'aparta d'ell. Després apareix en Nelson, peruà, amb els cabells rapats excepte per una cresta índia. Té la meva edat —prop dels 40 i  va delinquir perquè, explica, no tenia recursos per mantenir la dona i la filla: “No deixo de treballar, d'aquesta manera no penso en el suïcidi”.

No vaig notar que estigués davant de persones diferents de les que em creuo habitualment per Barcelona; estic convençut que qualsevol pot acabar al seu lloc; no sé què faria jo en una situació límit. Però també vaig veure persones amb evidents trastorns psiquiàtrics, com l'esquizofrènic de la primera fila o el marroquí que acabada la conferència em va murmurar, mentre em donava la mà, que no m'agradaria veure com és per dins. També hi ha discapacitats psíquics a Brians 2: és el jutge qui sentencia si en el moment del delicte, el criminal podia discernir entre el bé i el mal, és a dir, si ha de complir condemna en un centre psiquiàtric o en una presó normal. Em quedo amb el més positiu, amb la bona sintonia que vaig detectar entre els interns, els monitors i els psicòlegs. Són la seva esperança per ser acceptats per la societat.

MÉS INFORMACIÓ