Selecciona Edició
Connecta’t

La vida vulnerable

Joan-Lluís Lluís ha construït una novel·la d’aventures d’una agilitat narrativa admirable

Joan-Lluís Lluís barreja a 'El navegant' truculència i efectisme, sense perdre la cadència del relat.
Joan-Lluís Lluís barreja a 'El navegant' truculència i efectisme, sense perdre la cadència del relat.

Com passa amb l’obra de Jordi Cussà, cada nou llibre de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és la reinterpretació personal d’un determinat gènere literari: Els ulls de sorra era una novel·la de guerra ambientada a Algèria; Vagons robats es podia entendre com una road movie a la francesa; El crim de l’escriptor cansat seguia la petja de Simenon; Xocolata desfeta retia un homenatge als exercicis d’estil de Queneau, i El dia de l’ós jugava amb la distòpia i les regles de la ciència-ficció. A Cròniques del déu coix s’enfrontava al relat històric, i ara, a El navegant, Lluís es decanta per construir una poderosa novel·la d’aventures i corregir el rumb que prenen les de Jules Verne: aquí no hi ha converses amables entre els protagonistes, se sent a cada pàgina la mala olor que s’aferra a la pell i a la roba, i són ben pocs els personatges que estan desproveïts d’instints sexuals.
En contra d’una de les pràctiques habituals de Verne i la novel·la decimonònica, Lluís no atura el vertigen de la narració per detenir-se a descriure cap costum primitiu, però s’ha de suposar —i agrair— que sí que estaria d’acord amb una de les coses que deia Verne, que una novel·la no té res a veure amb la psicologia.

EL NAVEGANT

Joan-Lluís Lluís
Proa
304 pàgines. 18,50 euros

El protagonista d’El navegant, Assiscle Xatot, té el poder d’aprendre i assimilar una llengua a partir de qualsevol paraula caçada al vol. Cada un dels cinquanta capítols està encapçalat pel terme nuvolet en una llengua diferent —és el sobrenom que se li concedeix perquè és “esquifit i pàl·lid” i “les dones deien que a l’alba quasi no et veuen passar”—, i potser hi haurà el lector que s’emocioni perquè en aquest do hi vegi la reivindicació de la riquesa que posseeix qualsevol llengua, o perquè hi ha de manera implícita una crítica al reduccionisme colonialista, o una defensa de la llengua catalana enfront de l’actitud i la relació que hi manté l’estat francès. És evident que aquesta càrrega alliçonadora travessa la novel·la de dalt a baix, sense distreure gaire l’atenció del lector perquè l’anhel de saber noves llengües s’acaba convertint en una altra mena d’aventura —una aventura intel·lectual—, i perquè l’autor és sàviament caut a l’hora de desenrotllar aquest tema; però de la mateixa manera que el globus aerostàtic que juga un paper cabdal en el pla de la novel·la serveix per suggerir els avatars del protagonista —un cop s’eleva al cel no es pot controlar on va: depèn del vent—, potser també convé entendre el do d’Assiscle Xatot com una metàfora molt eficaç de la pròpia escriptura: davant dels embats de la Història, parlar moltes llengües no és gaire útil ni ajuda a salvar la humanitat, exactament com passa amb la literatura.

Més enllà del lligam peculiar que el protagonista estableix amb totes les llengües del món, El navegant és una novel·la d’aventures construïda amb una agilitat narrativa admirable —vivaç i enèrgica, la prosa de Lluís obté una difícil aliança entre la causticitat i la vida vulnerable—, plena de sorpreses que el lector celebra amb plaer juvenil, exemplarment calculada a l’hora de distribuir la presència dels atzars que condicionen els passos argumentals, amb un sentit impassible de l’humor que serveix per remarcar encara més la brutalitat de les peripècies que viu Assiscle Xatot una vegada marxa de Perpinyà, arriba a París, viu el setge de la ciutat per part de les tropes prussianes a finals del 1870, i la revolució, l’any següent, de la Comuna contra les tropes de la República. Després d’uns mesos de presó, és deportat a Nouméa, enmig de la Melanèsia, a l’oceà Pacífic, i d’aquesta manera Assiscle Xatot s’integra a la perfecció dins d’una línia gens menyspreable de la tradició literària francesa: no són pocs els canalles o els innocents que han tingut d’anar a provar la sort a la Legió Estrangera o a les colònies penitenciàries d’ultramar, i la presència de l’exotisme sempre ha satisfet l’afany d’aventura dels lectors sedentaris de París.
El navegant es llegeix d’una tirada, la truculència i l’efectisme episòdic no està renyit amb la cadència del relat, i el lector, en acabar el llibre, sap que Lluís, com Assiscle Xatot quan explica contes a la tribu que l’acull, té la virtut de narrar prou lentament, de retenir la respiració, d’articular bé i de fer tots els gestos que atrauen l’atenció de l’oient.