Selecciona Edició
Connecta’t

Gran testament

'Memòries d’un advocat laboralista' (1927-1958) llisca per l’embranzida antifranquista dels anys seixanta i l’esclat democràtic dels setanta

L’advocat laboralista Francesc Casares.
L’advocat laboralista Francesc Casares.

Deu anys després de publicar el primer volum —Memòries d’un advocat laboralista (1927-1958)—, Francesc Casares (Tarragona, 1927-2016) ens ha deixat posant el punt final al segon volum de les seves memòries, que llisca per l’embranzida antifranquista dels anys seixanta i l’esclat democràtic dels setanta. Unes memòries ben escrites, cuinades a foc lent i útils amb escreix per farcir el relat històric de l’antifranquisme. Fet i fet, recorden els Quaranta anys d’advocat d’Amadeu Hurtado, que el meu mestre, Josep Termes, ens esperonava a llegir per entendre el primer terç turbulent del segle XX. Tots dos, convé subratllar-ho, eren advocats de prestigi, amb una formació humanística envejable, d’una catalanitat de pedra picada, referents de la societat civil i compromesos políticament.

Casares escriu amb un català ric i polit, que dona gust de llegir. Utilitza un llenguatge planer amb tremp narratiu i imatges precises i acurades de la pila de fets que va descabdellant en una tirallonga de capítols curts i de la corrua de persones que van desfilant en un fresc més coral que personal. Impagable la descripció dickensiana de les dues famílies —la seva i la dels seus sogres Roca-Junyent—; el retrat amable i generós de jutges, d’advocats i de la munió de passants que van fer estada en el seu despatx; la mirada respectuosa d’uns clients procedents de la immigració “gastats per les feines dures del camp [que a l’enretirar la boina] deixaven al descobert una franja de pell blanca de carnadura gallinàcia”, o bé la caricatura mofeta d’un Alberto Oliart amb “capote portugués” sota la pluja a Càceres.

COMPROMÍS AMB LA JUSTÍCIA. MEMÒRIES D’UN ADVOCAT LABORALISTA

Francesc Casares
L’Avenç
284 pàgines. 21 euros

Deixa constància Casares de la seva veneració per Francesc Layret, l’advocat dels treballadors, i del seu orgull per formar part dels “altres advocats”, anomenats laboralistes, que van convertir els seus despatxos en aixopluc dels represaliats per la dictadura i van bregar, dia sí dia també, a la Magistratura de Treball i, quan convingué, davant del sinistre Tribunal d’Ordre Públic. Casares és un heroi de la lluita quotidiana, sorda i constant, sense fer escarafalls ni tenir ambició política personal (hauria pogut ser l’alcalde de Barcelona el 1979 però li va dir que no al seu amic Joan Reventós). Compromès amb la construcció de l’espai socialista, va ser qui va defensar al Congrés del PSOE l’actual articulació dels socialistes catalans i espanyols.

L’autor ens ha deixat amb la mel a la boca i orfes de les seves memòries d’uns anys en els quals la seva implicació cívica i política va pujar de to institucional com a president de l’Associació d’Amics de les Nacions Unides (1983-1996) i diputat al Parlament de Catalunya (1980-1988). Casares, situat a l’esquerra socialista, va arrufar el nas amb el trencament de l’Entesa dels Catalans (la candidatura senatorial unitària de les esquerres), la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (que els socialistes catalans es van empassar venent-se l’ànima —catalanista i d’esquerres— al PSOE) i se’n va atipar amb el canvi de posició i la prepotència dels socialistes en el referèndum de l’OTAN, que el va empènyer a deixar l’escó de diputat i tornar a l’úter professional del despatx d’advocat. Casares justifica l’absència memorialística d’aquest període per manca de temps per reflexionar a fons. No es tracta, ben segur, de fugir d’estudi, sinó d’un exercici d’honestedat personal i intel·lectual respecte d’uns anys sobre els quals encara té més preguntes que respostes.

Casares posa molt amunt el llistó del gènere memorialístic, que cal no confondre amb el rigor i la precisió històrica (la confusió cronològica en els darrers capítols és notòria). L’autor no parla per parlar, ni d’oïdes, ni per posar el dit a l’ull d’altri. La seva mirada il·lumina el bo i millor de cadascú tot bandejant les vísceres i la morbositat. No banalitza ni busca l’entreteniment, sinó la reflexió i l’empatia per les persones i les idees, que ens són alienes. Casares s’estalvia els discursos ideològics i les picabaralles polítiques, però deixa ben palesos els dos binomis de la seva cultura política: democràcia-socialisme i catalanisme-federalisme.

En l’àmbit personal, el binomi indestriable va ser amb la Carme, com un puny, que canta Raimon (el client que li va permetre ser pioner en l’ús del català davant els tribunals) i que ell rebla amb la seva ploma de tinta calenta.