Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Enderroquem les muralles

La major part dels conductors que entren i surten de Barcelona no perden hores en embussos perquè notinguin res millor a fer. Agafarien un tren si fos una opció

Embús de trànsit a Barcelona.
Embús de trànsit a Barcelona.

La informació del trànsit dels matins sembla un comunicat de guerra. Els mapes dels informatius es van tenyint de vermell mentre a la ràdio avisen, en to de servei i compassió: “Evitin la ronda Litoral”, “no es fiquin a la C-58” o “cues quilomètriques” on sigui.

En arribar al final del paràgraf anterior no faltarà qui m’aconselli, a mi i als centenars de milers de persones que entren i surten diàriament de Barcelona, l’ús del transport públic. Com si existís. El transport públic és, en gran part del país, una autèntica calamitat. La majoria dels autobusos interurbans no poden estalviar-se els embussos de les àrees periurbanes i, de Rodalies… Què puc explicar de Rodalies que no sàpiguen de les línies de Tarragona o de Mataró? El desastre de les línies que vénen i van al sud o a Vic?

No és un problema exclusiu de Barcelona ni és notícia d’ahir; cada època i cada ciutat defineixen a la seva manera la relació que les urbs estableixen amb el seu entorn més proper. Aquesta relació és logística i quantitativa, però també social i cultural i, per tant, política. Avui ens manegem amb la perspectiva i la documentació suficients per interpretar els fets des de tots els punts de vista.

Una de les històries que es poden escriure sobre les ciutats europees és la de com aixequen i enderroquen els murs que construeixen. Per descomptat, no estem parlant de les muralles de pedra sobre les quals va escriure Monlau el 1841, però hi ha línies del seu discurs que arriben fins avui, des de la necessitat de desenvolupament econòmic fins a l’higienisme, que ens recorden les preguntes de sempre: què significa que una ciutat estigui tan mal connectada amb el seu entorn? Quin cost en vides tenia en el seu moment la falta d’higiene i avui la contaminació? I potser, la més pertinent, a qui li interessa avui una ciutat amb muralles que impedeixen la lliure circulació de persones? Hi ha pocs debats tan urgents com aquest i després de parlar amb gestors municipals de Barcelona i de la resta de ciutats del país, pocs que facin sospirar tant pel difícil que resulta trobar un model d’èxit. Un avís: al proper que em parli dels grans aparcaments a l’entrada de Barcelona li posaré una cadira a la Llagosta o al Papiol perquè esperi assegut, que fa vint anys que ho sentim.

L’Ajuntament de Barcelona vol limitar l’entrada de vehicles a Barcelona, mesura lògica i necessària atès el grau de contaminació per partícules dièsel. El que ningú explica és que aquest transport privat no té substitut públic, d’aquí els problemes i els sospirs. I les preguntes: l’entrada a Barcelona, via peatges, significarà una privatització municipal dels trànsits que necessita la ciutat? Barcelona pot convertir-se en una superilla sense que això afecti la seva estructura productiva i social? Quina part del preu abusiu de l’habitatge és atribuïble a la falta d’infraestructures i a la falta de comunicació fluida amb les àrees periurbanes?

Els gestors sospiren. N’hi ha que estarien entusiasmats amb la idea de canviar el mapa dels embotellaments, totes aquestes línies en vermell al matí, per un mapa de noves muralles legislatives, barreres a la relació que Barcelona estableix amb Catalunya. No ho oblidem, sempre hi ha un revers. Això que Barcelona tingui una bona relació amb Manresa, Tortosa o Vic és un perill, no fos que es recuperi aquella idea de la Catalunya Ciutat, que Barcelona no senti que pot ser capital d’alguna cosa més que de l’àrea metropolitana. Com n’està, de mansa, mentre es queixa del fum dels cotxes...

La major part dels conductors que entra i surt de Barcelona no agafa el cotxe per gust. Tampoc perden les hores als embussos perquè no tinguin res millor a fer. Agafarien el tren si fos una opció vàlida atès que també el paguen via impostos, però Rodalies i els transports interurbans són a anys llum d’unes feines que avui necessiten la rapidesa del Whatsapp.

Pot ser que amb les restriccions al trànsit Barcelona es tregui del damunt aquest núvol de pol·lució que la cobreix. Em preocupen, a més d’aquest, la resta de núvols que fa que els gestors municipals no hi vegin més enllà del nas. Aquestes muralles que beneficien els qui estan encantats que Barcelona visqui d’esquena a la resta del país. Els qui mentre enderroquen una muralla, n’aixequen una altra.

Francesc Serés és escriptor.