Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Dubtes sobre el referèndum

Consultar directament els ciutadans sobre una qüestió és una forma de participació d’escassa qualitat democràtica

El referèndum italià del diumenge passat ha tornat a posar sobre la taula, després del britànic i del colombià, els dubtes sobre les virtuts d’aquest instrument de participació dels ciutadans en el poder polític. Per descomptat, no és un argument vàlid sostenir que el poble s’ha equivocat perquè l’opció guanyadora no coincideix amb les preferències pròpies. En el meu cas, si hagués pogut votar en aquests tres referèndums, hauria perdut en tots: ni sóc partidari que el Regne Unit surti de la Unió Europea, ni que es rebutgés el pla de pau pactat a Colòmbia, ni que les reformes constitucionals proposades per Renzi a Itàlia tiressin endavant. Una derrota en tota regla.

Però no són aquests resultats els que m’indueixen a pensar que els referèndums no són un bon instrument de participació política. Simplement, dedueixo d’ells que les meves posicions –i les de tants milions de persones– no les comparteixen una majoria de votants de cadascun d’aquests països. Els arguments han de ser uns altres, més objectius, deduïbles d’una certa idea de democràcia. Exposem-ne alguns.

Entre les moltes concepcions de la democràcia política, dues són les més conegudes: la democràcia directa i la democràcia representativa. Com és sabut, en el seu sentit etimològic, democràcia significa poder del poble, no poder d’un, això seria autocràcia, ni poder d’alguns, que seria oligarquia, sinó poder de tots, de tots els ciutadans. Aquest sentit etimològic conté l’essencial del significat de democràcia, però admet diverses formes molt diferents entre si, potser la principal és la distinció entre democràcia directa i democràcia representativa.

En la democràcia directa, els ciutadans participen sense intermediaris en la presa de decisions polítiques. En la democràcia representativa, els ciutadans trien els seus representants perquè siguin aquests qui decideixin en nom seu. A primera vista, la democràcia directa apareix com la forma més pura, aquella on el poder del poble es manifesta per si mateix. Però només a primera vista. Perquè la democràcia no és una fi sinó un mitjà, un instrument, per aconseguir determinades finalitats, en concret la llibertat i la igualtat de tots, la “igual llibertat” a la qual es referia Rawls. Si alguns mètodes democràtics no serveixen per a això hem de rebutjar-los per ineficients i ineficaços.

Fem una comparació. El plantejament tàctic d’un partit de futbol no el decideixen els jugadors o els socis del club –que aparentment seria el més democràtic– sinó l’entrenador que, prèviament, ha estat designat per una junta directiva, triada pels socis i responsable davant ells. Si les coses es torcen, aquests socis poden destituir la directiva, o aquesta, l’entrenador, d’acord amb els estatuts del club. Així, la participació democràtica es combina amb la divisió de poders i de funcions, amb un sistema legal, amb la responsabilitat davant els òrgans superiors i l’elecció necessària de bons especialistes que sàpiguen resoldre els problemes per així aconseguir la finalitat pretesa: guanyar el partit.

En un estat democràtic succeeix una cosa semblant. Cada poder es limita a complir la seva funció, prèviament determinada en les lleis, és responsable davant els seus òrgans superiors i el conjunt de l’organització està legitimada pel consentiment democràtic dels ciutadans. En un club de futbol les millors decisions no deriven de la participació directa dels jugadors (o els socis) en com ha de plantejar-se un partit, sinó d’escollir un bon tècnic que sàpiga adoptar les mesures adequades per guanyar-lo. El mateix podríem dir d’una empresa o de tantes altres organitzacions.

Els referèndums tenen defectes molt coneguts i variats: simplifiquen els problemes; redueixen les respostes a un sí o un no, sense posicions intermèdies; els ciutadans no solen tenir prou coneixements per expressar un criteri ben fonamentat, amb la qual cosa les seves respostes es deixen guiar més per les emocions que per la racionalitat; els polítics descarreguen en els ciutadans la responsabilitat de les decisions aprovades per referèndum.

A totes aquestes crítiques conegudes, avui s’hi suma una altra de molt fonamental: molts ciutadans, quan voten, no responen a la pregunta que se’ls formula sinó contra qui la formula. Són més instruments de protesta que de participació. El referèndum, com a mètode de participació és de molt escassa qualitat. La democràcia representativa, tot admetent els seus defectes, és d’una qualitat molt superior: la pitjor, sens dubte, a excepció de totes les altres.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.