Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Al final les urnes decideixen

L’anomenat ‘dret a decidir’ ha arribat en el cas català a un atzucac

El dret a decidir és una de les consignes més reeixides de la recent història política espanyola. Forma part de la idea més elemental sobre la llibertat que puguem decidir, personalment o col·lectivament, en tots els àmbits de les nostres vides. Qui pot oposar-s’hi?

El dret a decidir pot ser un eufemisme, una nova versió del dret d’autodeterminació, reconegut fins ara per als pobles colonitzats, però que no inclou aquelles parts de països democràtics i regits per estats de dret que pretenen separar-se i convertir-se en un subjecte internacional diferenciat.

Aquest dret a decidir ha arribat en el cas català a un atzucac. Els partidaris de la independència que el reclamen no tenen una majoria suficient i alhora hi ha una majoria parlamentària a Espanya que el rebutja taxativament. El diàleg es revela impossible: l’independentisme català només vol dialogar i pactar sobre com exercir-lo i el gruix de les forces parlamentàries espanyoles pot dialogar i pactar sobre moltes coses però en absolut sobre el dret a decidir.

Per sortir de l’embús, potser convindria que el dret a decidir ampliés el seu significat. Pot servir la sentència del Tribunal Constitucional que anul·lava la Declaració de Sobirania del Parlament, i l’identifica amb el principi democràtic, un “valor superior del nostre ordenament” que “reclama la identitat més gran possible entre governants i governats” i “imposa que la formació de la voluntat s’articuli a través d’un procediment en el qual opera el principi majoritari”.

El punt de partida és conegut: una sentència precisament del TC que va anul·lar un estatut, el de Catalunya, aprovat per tres cambres parlamentàries –Parlament català, Congrés i Senat espanyols– i ratificat per la ciutadania de Catalunya en referèndum. Seguint la lògica del TC, el camí per resoldre l’embús porta al fet que les tres cambres, més la ciutadania catalana, i fins i tot la ciutadania espanyola, aprovin un nou bloc constitucional per a Catalunya que restauri el consens ara trencat entre govern i governats.

Hi ha algunes fórmules a mà per a tal operació. No serveix la que reclama l’independentisme, atès que no superaria les proves parlamentàries i referendàries. N’hi ha una altra, una reforma constitucional, que podria passar-les si aconsegueix trobar l’equilibri entre estabilitat i canvi capaç de convèncer tothom. N’hi ha una més, que pot completar i millorar l’anterior, que és la proposta de Miguel Herrero de Miñón d’afegir una disposició addicional a la Constitució en la qual es reconegui la singularitat catalana dins d’Espanya.

De moment, les dues parts no estan per la feina. Ni tan sols hi ha acord a asseure’s en una comissió del Congrés per discutir obertament aquestes i altres propostes. El nou punt de partida ha de ser aquest diàleg obert. El d’arribada, les urnes, on han de trobar-se tots els ciutadans en un nou consens. Si es fa bé, això serà el dret a decidir.