Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Sense bossa no hi ha vida

Orfes d’un marc polític clar cal buscar pistes tècniques per identificar sortides equitatives i eficaces per a la qüestió catalana

Per canalitzar la qüestió catalana és imprescindible —encara que no suficient— resoldre l’infrafinançament de la Generalitat. Pactar. El Govern espanyol fa dos anys que viola el seu deure d’actualitzar el sistema de finançament autonòmic. I més de quatre tractant Catalunya com un fred objecte de reglament. Concreta poc el que farà ara.

Però busca aproximar-se. Va substituir a la seva delegada postfalangista a Catalunya pel democristià Enric Millo. És l’autor (12/1/2013) d’una menyspreada i apreciable proposta de resolució al Parlament per millorar els recursos de la Generalitat.

L’equip del president Carles Puigdemont tampoc detalla els seus objectius de caixa: excepte la genèrica pretensió d’independència, que les obviaria. Els seus papers oficials segueixen parlant, encara que en sordina, de l’“asfíxia”, del gran dèficit fiscal català (els recursos aportats menys els rebuts), que calcula en 14.623 milions. Però concentra la seva reivindicació immediata a augmentar els seus recursos fiscals en “almenys 2.600 milions d’euros” anuals, va dir al Cercle d’Economia el 26 de maig.

Així que, orfes d’un marc polític clar, busquem pistes tècniques per identificar sortides equitatives i eficaces. Aprofitant l’actual finestra d’oportunitat de l’estrena del Govern central, el termini fins a les sentències a dirigents sobiranistes i un alleujament temporal dels destrets financers.

L’alleujament es deu a la millora del cicle econòmic (ergo, més recaptació d’impostos propis i cedits); als fruits retardats de la reforma del 2009; i a la pròrroga del pressupost, que va acotar la despesa d’aquest any. Potser la Generalitat complirà ara per primera vegada el seu (estret) sostre de dèficit, i podrà elevar a fixos 7.000 interins el 2017, amén de llançar un programa limitat de rescat social.

Hi ha tres àmbits de tanta penúria que qualsevol millora immediata –sigui bilateral, sigui multilateral– lluiria, regatejos polítics a part. Un seria aconseguir la suficiència d’ingressos i l’autonomia en el seu maneig. Potser partint de la cessió del 100% d’un impost potent, l’IRPF.

Un altre és observar el principi d’ordinalitat, de manera que a Catalunya –o a Madrid, o a Balears– no la perjudiqui la seva alta solidaritat. Avui és la tercera autonomia contribuent, però –després de l’anivellació solidària– la desena autonomia a la llista de receptors de recursos per càpita.

L’ordinalitat consisteix a no invertir les posicions de contribuent i receptor. Va ser beneïda pel Tribunal Constitucional en la seva sentència sobre l’Estatut (28/6/2010), en rebutjar “el resultat de la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui es beneficia d’una contribució” (fonament 134).

El tercer pilar és ampliar l’ínfima inversió pública estatal, sempre –sempre és sempre– molt inferior al 18,5% del pes del PIB català en l’espanyol. Una dada: del 2011 al 2015 la inversió pressupostada global va baixar un 36,6%, per un 57,9% a Catalunya. I l’executada va ser encara molt pitjor.

Hi ha marge per fer coses. Per, almenys, donar bossa –i vida– a la vida.