Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

“Sóc un cagador avergonyit, tímid”

Martín Piñol ha escrit (al bany?) 'El gran tractat de la caca', un compendi humanístic, humorístic i pràctic que trenca tabús

L'humorista i escriptor Martín Piñol.
L'humorista i escriptor Martín Piñol.

Joan Antoni Martín Piñol (Barcelona, 1979) no accepta fer llibres per encàrrec. "Per encàrrec ja faig guions per a la tele. A més, estan més ben pagats", assegura. Però quan la Patricia Campana, d'Edicions 62, li va proposar escriure un tractat sobre la caca, pràcticament no li va deixar acabar la frase: "Sí!", la va interrompre. "M'interessa. Molt. M'he deixat una pasta en bibliografia sobre el tema", li va reconèixer. Ningú no diria, doncs, que aquest referent de la literatura infantil i juvenil, guionista de populars sèries de televisió i de programes mítics com el Club Súper3 i monologuista sigui, en realitat, un paio tímid, d'aquells que només caguen al vàter de casa seva per vergonya del què diran. "Sóc un cagador avergonyit", proclama, paradoxalment. "Dels que es tanquen amb la balda per poder cagar tranquil!"

A El gran tractat de la caca (Edicions 62, col·lecció Fanbooks/Planeta, col·lecció Cross Books) dóna resposta a tantes preguntes d'aquelles que molts no s'atreveixen a preguntar (per vergonya, per fàstic, per educació?) sobre qüestions fecals. Amb un llenguatge àgil i divertit, i il·lustrat pel prestigiós dissenyador gràfic Enric Jardí, passa revista a mil i un aspectes relacionats amb "el nostre producte interior més brut": comença per les característiques de la caca, fa un repàs de la caca en la història, examina els temples de la caca (els vàters, amb tots els seus estris), analitza els convencionalismes en el cagar, ens il·lustra sobre la caca dels animals, ens fa una etimologia de la paraula caca, investiga sobre la  caca en el món de l'art i sobre el folklore relatiu a la caca. Caca, caca i més caca. "És exhaustiu, la veritat", diu.

Fumar és un vici i està assumit; cagar és una cosa natural, però ens fa vergonya”

"Un 65% del llibre és humorístic; un 30%, humanístic, i un 5%, pràctic", calcula. De fet, s'extreuen informacions molt útils, ja sigui des del punt de vista alimentari, històric, científic o ergonòmic ("la manera més adequada per cagar és ajupits, no asseguts!"). Tot i la seva timidesa, no li importa el risc d'escriure sobre la merda: "Un dia, quan guanyi el Planeta, tothom dirà: 'Ah, ha guanyat el de la caca'", fa broma. "Però entenc que serà així... fins que escrigui un llibre encara més friqui (si és que es pot!)". Però tot i així, no pot evitar sentir-se avergonyit quan ha d'anar a defecar lluny del vàter de casa."A l'exclusiva Venice Beach, a Califòrnia, els lavabos de la platja no tenen porta! I veus la gent cagar... tan tranquil·la! Jo no podria", explica. I enraona: "Potser és que no he anat de colònies ni he fet la mili, on diuen que la gent cagava en latrines excavades al terra..."

De qualsevol manera, ni a la mili s'arribava al nivell de l'antiga Roma. "Durant l'Imperi Romà [ja ho dèiem, que el llibre aporta informació rigorosament històrica] hi havia fileres de pedra amb els forats per cagar, un al costat de l'altre. I els usuaris no només parlaven entre ells en plena feina, n'hi havia que feien negocis cagant!" Aquests cagadors socials són molt improbables, ja, en l'actualitat. Tot i que... "tinc amics que han arribat a cagar en una bossa en un autocar...", explica.

"No sé si serà un problema d'educació o de cultura, però en general ens avergonyim de parlar de caca quan cagar és un acte del tot natural que ens fa sentir més feliços i més prims. Fumar, en canvi, és un vici i no ens fa vergonya", reflexiona Piñol. En el fons, el cagar és "un acte democratitzador, que ens iguala a tots". "Som molt exhibicionistes a les xarxes socials (al whatsapp hi ha un emoticona de la caca, el que dóna fe del prestigi social adquirit), passem fotos dels gofres o les hamburgueses que ens mengem, però no de les caques que fem... És clar que la cosa evolucionarà i potser en un parell d'anys tenim un cacagram, en comptes d'un Instagram. Jo no hi participaria, sóc tímid, senzillament hi posaria 'm'agrada'".

La primera cagada: el meconi

Martín Piñol va ser pare fa un any i mig, fet que l'ha obert a noves experiències. La seva filla l'ha posat en contacte amb altres tipus de deposicions, que ell analitza amb mirada ja d'expert: "Es noten altres colors i altres textures en funció del que ha menjat", diu. I, per descomptat, guarda una foto (inèdita) de la primera feina de la filla, el meconi. "La meva dona no s'ho creia, que fotografiés allò. És com un arròs negre que s'ha quedat dos dies a la paella...", descriu. Però a més, aquesta nena ha trencat la pau caganera del seu pare. "La paternitat també és estar cagant amb una personeta que se't puja al damunt, perquè es belluga per tot arreu i entra a tot arreu. També al vàter, sí".

Potser en un parell d'anys tenim un ‘cacagram’, en comptes d'un instagram”

Els lavabos de tot arreu són un territori molt explorat i estudiat per Martín Piñol. Considera que ara els lavabos públics estan mal ubicats i mal insonoritzats: "No pot ser que un vàter estigui al costat de les taules d'un bar.... En cas de necessitat, "sempre pots obrir l'aixeta" perquè no se sentin sorolls traïdors...

Sosté l'autor que "pixar i cagar no tenen res a veure". "Pixar està ben vist, socialment. Quan he de cagar, dic que vaig a fer un riu. Dissimulo, menteixo", confessa. És clar que de vegades la cosa porta a confusions: "Abans d'un congrés, vaig anar a pixar –de veritat– i em vaig quedar tancat. Em van haver de rescatar i la xerrada va començar tard i vaig haver d'explicar en públic el que havia passat", recorda, avergonyit perquè tothom al congrés ("segur!") es va pensar que estava fent caca. Però al llibre, en aquest cas sí, sent coherent amb la seva timidesa, no narra anècdotes pròpies...

La promoció el fa anar de cul i hem de posar punt i final a la xerrada. Acabada l'entrevista, l'esperen a l'altra punta de Barcelona per tornar a parlar de merdes. Abans de sortir del bar, però, demana a la cambrera on està el servei, per rentar-se les mans. (Serà possible? Serà veritat?)