Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Conjectures per al desglaç

Si s’interromp la iniciativa del desglaç la gran perjudicada serà la societat catalana, i la menys dolenta de les conseqüències seria tornar a la cèlebre ‘conllevancia’

Oriol Junqueras i Soraya Sáenz de Santamaría, en el Ministeri d'Hisenda, dijous passat.
Oriol Junqueras i Soraya Sáenz de Santamaría, en el Ministeri d'Hisenda, dijous passat.

La cançó del festival d’hivern és la tonada del desglaç, una possible reaproximació entre la Generalitat i el Govern d’Espanya, amb Oriol Junqueras com a presumpte pragmàtic que calla molt però no nega que en tota la seva estratègia de calladisme l’objectiu no sigui la república catalana, prenent-se el temps que calgui. Certament, hauria estat una ingenuïtat suposar que Puigdemont i la CUP no inclourien en els pressupostos la partida corresponent a les despeses del referèndum, perquè això representava posar negre sobre blanc la renúncia a la secessió. L’estratègia de tensió segueix el seu curs, encara que existeix la hipòtesi que el desglaç també pogués contribuir a una distensió pública: inicialment pública més que política.

En aquests casos, la política és l’última a assabentar-se que les societats es cansen, canvien de semblant o passen de l’afany identitari a la prioritat econòmica i social. En una interpretació liberal del futur d’Espanya, Víctor Pérez Díaz va escriure fa anys que els nacionalistes, en reaccionar contra la creixent complexitat de la identitat col·lectiva dels individus, acostumen a pensar que aquest mapa de les identitats col·lectives hauria de simplificar-se. És més, donen per descomptat que així serà si els ciutadans més dubitatius han de fixar la seva identitat col·lectiva d’una vegada per sempre. Ha estat una de les claus del procés que Artur Mas va activar sense prou suport social i amb la constatació revelada que la secessió catalana implicava quedar-se fora de la Unió Europea.

Si fos factible el desglaç que es propugna, en passar la cantonada sempre queden conjectures i refutacions i, al final, es fa inevitable que aparegui l’escenari del referèndum perquè ningú en el nacionalisme sobiranista s’atreveix a fer marxa enrere encara sabent que és l’única manera de sortir d’un atzucac. És a Conjeturas y refutaciones on Popper diu que existeixen minories ètniques per totes bandes i que l’objectiu no pot ser “alliberar-les” totes sinó protegir-les. Això és: “L’opressió dels grups nacionals és un gran mal; però l’autodeterminació nacional no és un remei factible”. En definitiva, no tot ha de consistir forçosament a donar a cada poble el dret a la sobirania en la qual viurà sinó –com va advertir Arthur Schlesinger– més aviat buscar maneres que els pobles amb diferents historials ètnics, religiosos o racials puguin ser convocats de manera armonitzadora sota la mateixa sobirania.

El principi és de gran claredat, de la mateixa manera que el nacionalisme dóna a la nació un estatus superior al dels individus, en el sentit que, des de la seva òptica, el nucli essencial en el qual es desplega plenament el comportament humà no és la individualitat o qualsevol associació voluntària que pugui ser alterada o abandonada a voluntat. És la nació. La mateixa nació reclama la seva identitat per sobre de les maneres de la societat civil i, de manera explícita o implícita, pretén que la manera de vida dels individus i els seus drets quedin subsumits en una identitat nacional superior i determinista.

Si s’interromp la iniciativa del desglaç la gran perjudicada serà la societat catalana, l’estabilitat institucional, la seva capacitat productiva, el teixit empresarial i les possibles alternatives en precari, entre les quals de moment –en termes orteguians– la menys dolenta seria retornar a la cèlebre conllevancia. Aquesta seria la nova frontera: del secessionisme a la conllevancia i per a després, moltíssim més tard, la hipòtesi –o el wishful thinking– de la concòrdia possible o impossible.

Si el desglaç només fos una enganyifa per anar guanyant temps, les peces queden on són. El tauler roman immòbil i la resposta negativa al repte polític d’una partida d’escacs tridimensionals portaria a posicions regressives. Hi ha casos actuals de convivència qualitativament superiors a la conllevancia. Per exemple, en votar cada dia lingüísticament la societat catalana, la biodiversitat lingüística dóna fe d’una intel·ligència social que no poques vegades supera l’assoliment en la política. En una biodiversitat que no han pogut rectificar les polítiques d’enginyeria lingüística. Com es va dir des de la Lliga de Cambó als anys trenta, el catalanisme havia arribat a una nova etapa, a la majoria d’edat i per això ningú podia atribuir-se el seu monopoli. En el fons, el desglaç passa per un cert consens antimonopoli. Caldrà veure qui s’hi apunta i qui segueix mantenint-se en la voluntat de ruptura i monopoli.

Valentí Puig és escriptor.