Selecciona Edició
Connecta’t

El mite cubà continua viu a Catalunya

La mort de Fidel Castro evidencia la influència del seu llegat en els partits d’esquerra

Fidel Castro i Ernesto Guevara a l'Havana, als anys 60. Veure fotogaleria
Fidel Castro i Ernesto Guevara a l'Havana, als anys 60. AFP

La mort de Fidel Castro ha fet ressorgir a Catalunya el mite de la revolució cubana. Dirigents de la CUP, d’ERC i dels Comuns han reivindicat Castro com un referent de la lluita contra el capitalisme i per la igualtat social. Fins i tot Jaume Roures, un empresari líder en una economia tan especulativa com el futbol, ha posat en dubte la repressió de les llibertats a Cuba i ha assegurat que l’illa caribenya està en molts aspectes millor que Espanya.

Iván de la Nuez, escriptor i crític d’art cubà resident a Barcelona, va escriure el 2007 a La Vanguardia Dossier que “en bona part de l’imaginari [d’esquerres], la revolució cubana ha estat percebuda com el triomf d’aquella república espanyola ininterrompuda”. De la Nuez afegia que “ni tan sols la revolució bolivariana d’Hugo Chávez ni l’omnipresència catòdica de Boris Izaguirre han aconseguit que Veneçuela desbanqui Cuba de la fascinació i el morbo, la utopia i la devoció”. Nou anys després, De la Nuez creu que ha estat gràcies al bolivarianisme que les noves generacions de l’esquerra espanyola connecten amb la revolució cubana: “Als seixanta allò va ser una revolució ideològica. Quan es va desfer l’URSS, les relacions van passar a ser de tipus solidari i cultural; ara és una cosa de moviments socials, anticapitalista. Hi ha hagut una liquació de la revolució cubana en el bolivarianisme”.

Durant la dècada dels seixanta i setanta, Cuba va ser una icona revolucionària per al socialisme i el comunisme català. Diferenciat de l’imperialisme soviètic, al PSUC i, sobretot, al Front Obrer de Catalunya (FOC), el Che Guevara i Fidel Castro van ser tòtems de la lluita contra el capitalisme i els Estats Units. Mig segle després, De la Nuez detecta un punt en comú entre aquell idealisme primigeni i les reaccions a la defunció de Castro: “Sempre ha estat la gran discussió, si l’esquerra és capaç de viure en els seus models. Forma part del gènere utòpic: col·locar en una illa distant totes les teves pulsions revolucionàries, però des d’aquí i amb el Caprabo a tocar”.

Yanko Moyano és cubà, professor de Filosofia a la Universitat de Barcelona i a la UNED, i viu a Catalunya des de fa vuit anys. Recorda que el 2008 va descobrir, arran de la mort d’un dissident, durant un enfrontament al passeig de Gràcia entre partidaris i detractors de Castro, que la revolució cubana era una excusa per a la lluita política local: “Als dissidents els cridaven 'franquistes', i això que Franco va mantenir bones relacions diplomàtiques amb Castro, encara més Manuel Fraga. Si ets crític amb Castro, se’t considera de dretes”. Moyano destaca el fet romàntic i icònic del socialisme cubà: “El que s’ha exposat aquests dies és una visió molt idealitzada, que s’utilitza com una arma llancívola”.

“La CUP no duraria ni un mes a Cuba”

Moyano considera que es poden detectar tics retòrics del castrisme en la vella Esquerra Unida i en Podem: “Repeteixen els eslògans de sempre de la televisió cubana, quan esperes que aportin una visió diferent. Crec que la revolució cubana té una dosi romàntica perquè està lluny en el temps, permet més fabulació que el chavisme. Quan penses en el Che, necessites dades o et quedes amb la foto? Són mites que estan oberts perquè els utilitzis com vulguis”. A Moyano sobretot l’ha sorprès la vehemència de la CUP per lloar Castro: “Barcelona, Catalunya, em semblen massa oposades a aquella realitat, perquè la d’aquí és una realitat molt plural. Aquí es defensen les minories. I també em sembla molt difícil defensar un discurs contra el patriarcat mentre elogies Castro, com ha fet Anna Gabriel. La revolució cubana és unitat, virilitat i oposició frontal. Això a Catalunya no ho veig. Per això la CUP no duraria ni un mes a Cuba”.

L’economista Guillem Sánchez Juliachs, antic regidor del PSUC a Barcelona i amb anys d’experiència docent a Cuba, considera que “és normal en moments de crisi recórrer a les velles idees i a les velles gestes. Penso que és dolent, perquè caldria recórrer a noves idees”. Sánchez Juliachs somriu recordant l’efecte de les primeres dècades de la revolució dels barbuts: “De la mateixa manera que admirem Messi pel futbol que fa, admiràvem Castro. És que té tela, derrocar una dictadura com la de Batista!”. Sánchez Juliachs creu que ara es diferencia entre “la desastrosa gestió econòmica” del règim i fites socials en ensenyament i alfabetització.

Un exemple a seguir

L’exdirigent d'EUiA Isabel Ribas remarca que la revolució cubana “encara avui continua sent un exemple a seguir, però sent conscients dels matisos”. Ribas creu que Cuba continua sent un model: que és possible una “via pròpia” davant del capitalisme. “La seva i la nostra són molt diferents. No es tracta de seguir què han fet, sinó que són un exemple que un model diferent és possible, i mantenir-lo en el temps”. Ribas critica els problemes en drets humans, però apunta que la majoria de persones del seu entorn “continuen il·luminades per la revolució cubana, culpant els Estats Units dels seus defectes”. Ribas admet que no ha volgut anar a Cuba “per evitar entrar en crisi”.

Una altra dirigent de l’antiga aliança ICV-EUiA que no ha estat a Cuba és Dolors Camats. Tot i això, Camats està convençuda que l’illa “és una excepció en aquella part del món pel que fa a la lluita contra la desigualtat o la pobresa infantil”. Camats, com Ribas, entén que Cuba és un model: “A Europa hem posat molt d’èmfasi en la democràcia, però no en la justícia social; a Cuba és a la inversa, també a Veneçuela. I nosaltres tampoc tenim una democràcia autèntica, perquè no tenim justícia social. El paisatge idíl·lic que era la revolució cubana no es va acomplir, però això també evidencia que el nostre paisatge també és incomplert”. L’excoordinadora nacional d’ICV subratlla que Catalunya ha mantingut amb Cuba i amb Nicaragua una relació de la solidaritat i cooperació més intensa que d’altres territoris europeus.

Referent nacionalista

Sánchez Juliachs afirma que els fets de Cuba han tingut més ascendent a Catalunya que no pas a la resta d’Espanya pel “nivell de la lluita antifranquista, molt superior a Catalunya, i els estrets llaços que des de sempre han existit amb Cuba. No és casual que fos en una assemblea a l’Havana, amb la presència de Francesc Macià, on s’aprovés la Constitució Catalana del 1928, redactada per Conangla i Fontanilles”.

Martin Rodrigo, professor d’Història de la Universitat Pompeu Fabra i expert en colonialisme, destaca que el nacionalisme és el fet diferencial més important de la relació entre Cuba i Catalunya: “Des del colonialisme i fins avui, han mantingut els vincles. Hi ha simpaties ideològiques per allò de David, Cuba, contra Goliat, el germà poderós del Nord. Les simpaties vers la revolució cubana són transversals, i sobretot perquè és un procés nacionalista. És un referent de lluita nacional a Catalunya, tot i que també ho va ser per a Franco”.

Dirigents d’ERC, com Joan Tardà, han elogiat Castro com una icona de la lluita per la sobirania nacional. L’exlíder d’ERC Josep-Lluís Carod Rovira va escriure el 2015 un article a El Món en què recordava un sopar del 1997 que una delegació del partit va mantenir amb Castro: “Castro em preguntà ‘Per què volen ser vostès independents?’. ‘Per no desaparèixer del mapa, com a poble, igual que vostès’, vaig dir-li. I reblà la pregunta: ‘I un cop independents, quin objectiu tenen?’ I vaig respondre: ‘No desaparèixer del mapa com a poble, igual que vostès”. Arran del centenari de la independència de Cuba, ERC va plantejar el 1998 unes proposicions no de llei al Parlament per enfortir els lligams entre Cuba i Catalunya. Josep Huguet va assegurar aleshores que “hi ha unes interrelacions de feedback permanent entre el moviment independentista cubà i el moviment independentista català al llarg de la història”.